UN ESQUEMA BIOGRÀFIC

Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca (la Ribera Baixa el 23 de novembre de 1922. Allí va morir el 21 de juny de 1992.
La procedència familiar era quasi tota de llauradors. La primera excepció va ser el pare -Joan Fuster i Seguí-, que aprengué l’ofici de tallista i fabricant d’imatges religioses en tallers de València. Després, al poble, a més de fer classes de dibuix en centres privats, tingué aquesta professió, molt lligada al món eclesiàstic, que de tota manera no li devia resultar massa llunyà, ja que era carlí. La dedicació docent del pare li facilità la gratuïtat d’una part dels estudis mitjans, que l’economia familiar potser no hauria permès. L’adscripció política paterna també l’influí en els seus inicis, si bé, com el mateix Fuster va declarar, el seu pare era un carlí “prou estrany”, “un carlí d’extracció popular, que és una forma d’anarquista de dretes” i que, d’una altra banda, li deixà llibertat per a llegir el que pugués trobar i voler, en les biblioteques d’alguns amics, sense restriccions ideològiques.

La infantesa del futur escriptor va ser, com ell recordaria molts anys més tard, la típica d’un xiquet de poble en el seu temps, que passava la major part del dia -fora de les inevitables estades a escola o a casa-, jugant per carrers i places.

En començar la guerra d’Espanya, el 1936, Fuster tenia tretze anys. El 1937, el seu pare estigué empresonat durant vuit mesos i, ja al final del conflicte, el futur escriptor estigué a punt a de ser enviat al front, en una de les darreres lleves republicanes. Va ser un
període terrible, en el qual Fuster va trobar refugi en la lectura de tota mena de papers, fins i tot en les produccions de les editorials àcrates, que tanta vida havien tingut a València, fins i tot durant la dictadura de Primo de Rivera.

Acabada la guerra, el pare formà part de la gestora que per ordre governativa dirigí l’ajuntament suecà, fins que en fou apartat -segons recordava després el fill- per haver defensat els drets d’alguns llauradors contra els propietaris de les terres que ultivaven. Fuster fou afiliat de les joventuts del Movimiento i després automàticament inscrit, a l’edat corresponent, en la Falange, tot i que ja havia abandonat qualsevol vincle ideològic amb el carlisme, amb el Movimiento i fins i tot, a poc a poc, amb la religió catòlica que havia heretat. Lectures, reflexions i observacions de la realitat l’anaren distanciant, doncs, de l’ambient a què semblava destinat, en un procés íntim que no degué resultar-li fàcil ni còmode.

El 1943, Fuster fou enviat a la Universitat, gràcies al “moment de relativa eufòria” econòmica que experimentà en la postguerra l’ofici patern quan calgué reomplir d’imatges religioses els altars devastats durant la guerra. Va cursar els estudis de dret a València, mentre sondejava les llibreries de vell i començava a relacionar-se amb un món relativament urbà. A la pensió va conèixer Josep Lluís Bausset, que li va descobrir, amb els seus records, el valencianisme anterior al 1936.

Llicenciat en dret el 1948, Fuster va treballar després en un despatx d’exportació de cítrics i va exercir com a advocat un poc temps, probablement sense massa entusiasme.

Començar com a poeta

Fuster, deia Carles Salvador en comentar sorprès els seus primers versos, en un diari local “és un poeta que no s’assembla a cap dels actuals valencians”. Aquesta singularitat es refermà amb l’aparició dels seus llibres: Sobre Narcís(1948),Ales o mans (1949), Terra en la boca(1953) iEscrit per al silenci (1954). Set llibres de versos, llibre aparegut el 1987, recull bona part de l’obra poètica fusteriana.

Voluntàriament, però, en un moment determinat i per raons que ell mateix va explicar després, Fuster va deixar d’escriure versos, o de publicar-ne. Si hi persistí ocasionalment, fou ja mudant del tot l’estil i el llenguatge. Aquest abandó era el resultat de tot un canvi d’actitud, que el decantava cap a una poesia antilírica, informada per la ira o pel sarcasme, i en la qual tampoc no va voler perseverar, potser pel fet que la professionalització com a escriptor encara l’anà allunyant més d’un gènere impossible de concebre amb criteris de mercat literari. Alguns dels molts textos que després de 1968 (data de l’Elegia a Rabelais) va donar a l’estampa, en catàlegs i carpetes d’artistes plàstics, poden ser inclosos tanmateix en aquella derivació anticonvencional de la poesia fusteriana, amb freqüència connectada amb el corrent surrealista, que l’havia interessat ja des de jove.

Si renuncià a escriure poemes després d’haver-ne publicat alguns reculls ben estimables, també havia renunciat a fer novel•les, un gènere que li hauria agradat de conrear i en el qual havia fet alguna provatura que no el satisféu i que va destruir, segons escrivia el 1958, en una carta a l’editor Joan Sales.

De professió, escriptor

En efecte, les perspectives vitals que ell mateix s’anava obrint enmig de dificultats eren unes altres, lligades en definitiva amb l’exercici d’escriptor, perquè fou llavors que es començà a donar a conèixer com a poeta, assagista i articulista, de primer en la revista alicantina Verbo, de la qual fou co-director entre 1946-56 – i com a complement de la qual va publlicar, amb José Albi, una Antologia del surrealismo español., 1952-, a l’Almanaque de Las Provinciasi als diaris de València Levantei Jornada. Clar és que no tot representava la mateixa mena d’operació. Verbo era la plataforma per a les inquietuds literàries, sense transcendència econòmica, un mitjà per a sentir-se immers i relacionat amb el món de la cultura i dels llibres, en bona mesura un món a part, que el connectava amb allò que se solia anomenar “la república de les lletres”, amb els congressos de poesia i altres trobades d’escriptors.

La literatura, per a Fuster com a molts joves d’aquell i d’altres temps, era una via d’eixida cap a la integració social, més enllà dels límits estretíssims marcats per l’ambient local. L’almanac de Las Provincias, sota la direcció generosa per a la nostra llengua de Teodor Llorente i Falcó, era una plataforma del mateix sentit. Ara: col•laborar en diaris, per mísers i provincians que foren, era una entrada imperceptible en un altre tipus d’àmbits, en què un article podia ser no sols publicat sinó fins i tot cobrat, i les exigències de la periodicitat -amb la necessitat d’ingressos personals- demanava una dedicació estricta i oferia, per a qui vulgués pensar en això, una certa esperança de professionalització. D’entrada, Fuster guanyà un premi de poesia convocat per Levante-diari matutí del Movimiento a València-, on li donaren la possibilitat de publicar
algun article. Va acceptar la invitació i es convertí en col•laborador més o menys regular del periòdic, i també del vespertí Jornada, que pertanyia també a la cadena de mitjans de comunicació.

Aquesta relació laboral no suposava simpaties polítiques, per part de Fuster, que el 1950 veié publicat el seu primer escrit en una revista editada pels exiliats catalans a Amèrica. Aquesta era una acció que, amb la seua continuïtat de molts anys, indicava una posició d’absoluta independència ideològica respecte del franquisme.

A partir de 1961 els seus articles van aparèixer en diaris barcelonins: El Correo Catalán(1961-1966), El Noticiero Universal (1967-1971),Tele/eXprés(1969-1977), i La Vanguardia (1969-1984) i, amb més o menys regularitat, en alguns de madrilenys: Informaciones (1972-1978) El País (1979-1986) i ABC. En els diaris de València quedà exclosa la seua participació, arran de la publicació del llibre El País Valenciano(1962), contra el qual es va promoure una campanya de desqualificació personal i d’insults, que no tenia gens de casual, sinó que estava animada per mòbils polítics sobre els quals més avall es dirà alguna cosa. Fou col•laborador fix en setmanaris i revistes mensuals, entre les quals Destino(fins al 1971), Por Favor (1977-1978), Jano(1977-1981), Qué y Dónde(1979-1984), Serra d’Or(1959-1983), El Món(1981-1983), El Temps(1984-1985), etc. Una part d’aquests articles foren agrupats en llibres.

En definitiva, a partir d’un cert moment es va professionalitzar com a escriptor. Fou una decisió arriscada, que li va marcar la vida. Entre altres coses, perquè no posseint fortuna pròpia i no tenint mai en els periòdics més rang professional que el de col•laborador, els seus ingressos no estarien mai assegurats amb la regularitat que pot donar un lloc fix de treball en una redacció. La independència laboral li suposaria sempre un clar risc econòmic que en algunes èpoques li resultà amenaçador.

La professionalitat el portà a acceptar nombrosos encàrrecs com a escriptor. Entre altres, alguna guia de viatge -El País Valenciano(Barcelona, 1862),Valencia.(Madrid, 1961, Alicante y la Costa Blanca (Barcelona, 1965), Veure el País Valencià(Barcelona 1983) o algun guió per a televisió, com ara el que féu sobre el País Valencià per a la sèrie de la TVE, Esta es mi tierra(1983). Fins i tot va assajar, sempre per encàrrec, la literatura per a un públic infantil, com ara l’antologia Un món per a infants(1959) o una breu narració didàctica sobre el cultiu de l’arròs, tradicional del seu poble: Abans que el sol no creme(1969).

Assaigs d’història cultural

Entre 1954 i 1962 col•laborà amb articles erudits en la Revista Valenciana de Filología. Aquesta eventualitat marcaria bona part de la trajectòria intel•lectual i professional de Fuster. Els seus assaigs sobre Ausiàs March, Vicent Ferrer, Jaume Roig o Isabel de Villena identifiquen lectures i preocupacions que després veurem reiterades fins als darrers anys de l’escriptor. Ja no era només ocupar-se dels escriptors i les escriptores del millor període de la literatura local; era, també, anar interessant-se per tota l’etapa que anomenem Decadència, quasi immediata a aquell moment d’esplendor. I era, igualment, ingressar en el món fantàstic i a banda dels sabers científics. No ja la interrogació o la glossa sobre els temes permanents de la poesia, sobre les lectures immediates o sobre els temes que l’actualitat proporcionava. Al suplement “Valencia”. del diari Levante, Fuster va publicar també molts articles relacionats amb aquestes qüestions. Els articles, breus o llargs, amb aparell crític o sense, anaven construint bona part de les inquisicions fusterianes sobre el passat. D’ací eixiria una part important dels seus primers llibres, d’aquells que, al final de la vida, el durant a la docència universitària.

L’assaig i altres proses

D’una altra banda hi ha l’assaig més general, que esdevé una mena d’examen intel•lectual, a través del qual passen tota mena de fets, sense distinció d’èpoques o de geografies, formant part d’una rica imatge del món. Són els escrits que es troben a El descrèdit de la realitat (1955) -una aguda aproximació als problemes de les arts plàstiques entre el realisme i l’abstracció-, Les originalitats(1956), Figures de temps(1957), Indagacions possibles(1958), Judicis finals(1960). En el pròleg a Diccionari per a ociosos(1964), Fuster descriuria així com concebia alguns dels llibres esmentats: “em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l”assaig”. Per donar-los una unitat, els presentava de vegades com el que eren, fulls de dietari, o bé com a col•lecció d’aforismes, o bé, com en elDiccionari,posant-hi un ordre alfabètic a partir del tema central de cada escrit. Alguns altres llibres d’assaigs fusterians foren: Causar-se d’esperar. (Barcelona, 1965), L’home, mesura de totes les coses(Barcelona, 1967), Consells, proverbis i insolències. (Barcelona, 1968), Examen de consciència(Barcelona, 1968), o Babels i babilònies(Palma de Mallorca, 1972). Un altre gènere que donà un gran rendiment en les seues mans fou la redacció de dietaris, si bé els feia -pel que se’n sap- sense donar notícies sobre els esdeveniments quotidians de la seua vida o el seu ambient. Més aviat eren una successió de reflexions i pensaments ordenada regularment per la data en què foren escrits. És decisiva la sèrie publicada el 1969, sota el títol Diari, 1952-1960, i com a volum segon de les Obres Completes. Finalment, hi ha els aforismes, que de vegades apareixen aïllats enmig d’assaigs més extensos, o en unes altres ocasions són presentats en sèrie, com una successió de llamps que s’encadenen, malgrat que cadascun puga tenir una existència pròpia i suggerir la conseqüència no formulada de milers d’altres pensaments. L’últim exemple conegut d’aquest segment de l’escriptura fusteriana és el volumSagitari,publicat el 1984. El primer havia estat Judicis finals. A més, en la dècada de 1960 féu traduccions d’Albert Camus (cinc llibres), J. Falkberget i Ignazio Silone i una gran quantitat de pròlegs a obres alienes, que en certs casos són importants intervencions sobre l’obra d’un determinat autor de la nostra literatura (Salvat-Papasseit, Ramon Muntaner, la ja esmentada introducció a Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Josep Pla, Josep Carner, Vicent Andrés Estellés, Jaume Gassull, Joan Timoneda, Lluís Bernat). A més, com a iniciador o com a assessor, la labor fusteriana esdevingué d’una gran intesitat. Fou un dels principals promotors de la Història del País Valencià i també d’una història de Catalunya dirigida per Joan Reglà. Assessorà la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i de la Gran Enciclopèdia Catalanai, per raons d’amistat, també diverses col•leccions editorials. Fou jurat de diversos premis literaris. Participà en el I Congrés d’Història del País Valencià (1971) i dirigí diverses col•leccions dedicades a l’edició de textos: la Col•lecció Lletra Menuda (1971-1980), la Bibliotheca Valentina (1972), la Bibliotheca Imago Mundi (1974), la col•lecció Documents de Cultura-Facsímil (1973-1977), els Clàssics Albatros (1973) i la Biblioteca d’Autors Valencians -les primeres de caràcter privat i l’ultima dependent de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions, de la qual era membre. Dirigí la revista L’Espill, creada el1978, l’esquema de continguts de la qual va dissenyar ell mateix. Fou a més president d’honor del consell territorial del País Valencià del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), i ja havia ocupat la vice-presidència valenciana del Congrés de Cultura Catalana (1977). El 1987 participà en els actes commemoratius del Segons Congrés Internacionals d’Escriptors Antifeixistes (1937).

UN ESQUEMA BIOGRÀFIC

Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca (la Ribera Baixa el 23 de novembre de 1922. Allí va morir el 21 de juny de 1992.
La procedència familiar era quasi tota de llauradors. La primera excepció va ser el pare -Joan Fuster i Seguí-, que aprengué l’ofici de tallista i fabricant d’imatges religioses en tallers de València. Després, al poble, a més de fer classes de dibuix en centres privats, tingué aquesta professió, molt lligada al món eclesiàstic, que de tota manera no li devia resultar massa llunyà, ja que era carlí. La dedicació docent del pare li facilità la gratuïtat d’una part dels estudis mitjans, que l’economia familiar potser no hauria permès. L’adscripció política paterna també l’influí en els seus inicis, si bé, com el mateix Fuster va declarar, el seu pare era un carlí “prou estrany”, “un carlí d’extracció popular, que és una forma d’anarquista de dretes” i que, d’una altra banda, li deixà llibertat per a llegir el que pogués trobar i voler, en les biblioteques d’alguns amics, sense restriccions ideològiques.

La infantesa del futur escriptor va ser, com ell recordaria molts anys més tard, la típica d’un xiquet de poble en el seu temps, que passava la major part del dia -fora de les inevitables estades a escola o a casa-, jugant per carrers i places.

En començar la guerra d’Espanya, el 1936, Fuster tenia tretze anys. El 1937, el seu pare estigué empresonat durant vuit mesos i, ja al final del conflicte, el futur escriptor estigué a punt de ser enviat al front, en una de les darreres lleves republicanes. Va ser un període terrible, en el qual Fuster va trobar refugi en la lectura de tota mena de papers, fins i tot en les produccions de les editorials àcrates, que tanta vida havien tingut a València, fins i tot durant la dictadura de Primo de Rivera.

Acabada la guerra, el pare formà part de la gestora que per ordre governativa dirigí l’ajuntament suecà, fins que en fou apartat -segons recordava després el fill- per haver defensat els drets d’alguns llauradors contra els propietaris de les terres que cultivaven. Fuster fou afiliat de les joventuts del Movimiento i després automàticament inscrit, a l’edat corresponent, en la Falange, tot i que ja havia abandonat qualsevol vincle ideològic amb el carlisme, amb el Movimiento i fins i tot, a poc a poc, amb la religió catòlica que havia heretat. Lectures, reflexions i observacions de la realitat l’anaren distanciant, doncs, de l’ambient a què semblava destinat, en un procés íntim que no degué resultar-li fàcil ni còmode.

El 1943, Fuster fou enviat a la Universitat, gràcies al “moment de relativa eufòria” econòmica que experimentà en la postguerra l’ofici patern quan calgué reomplir d’imatges religioses els altars devastats durant la guerra. Va cursar els estudis de dret a València, mentre sondejava les llibreries de vell i començava a relacionar-se amb un món relativament urbà. A la pensió va conèixer Josep Lluís Bausset, que li va descobrir, amb els seus records, el valencianisme anterior al 1936.

Llicenciat en dret el 1948, Fuster va treballar després en un despatx d’exportació de cítrics i va exercir com a advocat un poc temps, probablement sense massa entusiasme.

Començar com a poeta

Fuster, deia Carles Salvador en comentar sorprès els seus primers versos, en un diari local “és un poeta que no s’assembla a cap dels actuals valencians”. Aquesta singularitat es refermà amb l’aparició dels seus llibres: Sobre Narcís(1948),Ales o mans (1949), Terra en la boca(1953) iEscrit per al silenci (1954). Set llibres de versos, llibre aparegut el 1987, recull bona part de l’obra poètica fusteriana.

Voluntàriament, però, en un moment determinat i per raons que ell mateix va explicar després, Fuster va deixar d’escriure versos, o de publicar-ne. Si hi persistí ocasionalment, fou ja mudant del tot l’estil i el llenguatge. Aquest abandó era el resultat de tot un canvi d’actitud, que el decantava cap a una poesia antilírica, informada per la ira o pel sarcasme, i en la qual tampoc no va voler perseverar, potser pel fet que la professionalització com a escriptor encara l’anà allunyant més d’un gènere impossible de concebre amb criteris de mercat literari. Alguns dels molts textos que després de 1968 (data de l’Elegia a Rabelais) va donar a l’estampa, en catàlegs i carpetes d’artistes plàstics, poden ser inclosos tanmateix en aquella derivació anticonvencional de la poesia fusteriana, amb freqüència connectada amb el corrent surrealista, que l’havia interessat ja des de jove.

Si renuncià a escriure poemes després d’haver-ne publicat alguns reculls ben estimables, també havia renunciat a fer novel•les, un gènere que li hauria agradat de conrear i en el qual havia fet alguna provatura que no el satisféu i que va destruir, segons escrivia el 1958, en una carta a l’editor Joan Sales.

De professió, escriptor

En efecte, les perspectives vitals que ell mateix s’anava obrint enmig de dificultats eren unes altres, lligades en definitiva amb l’exercici d’escriptor, perquè fou llavors que es començà a donar a conèixer com a poeta, assagista i articulista, de primer en la revista alicantina Verbo, de la qual fou co-director entre 1946-56 – i com a complement de la qual va publicar, amb José Albi, una Antologia del surrealismo español., 1952-, a l’Almanaque de Las Provinciasi als diaris de València Levantei Jornada. Clar és que no tot representava la mateixa mena d’operació. Verbo era la plataforma per a les inquietuds literàries, sense transcendència econòmica, un mitjà per a sentir-se immers i relacionat amb el món de la cultura i dels llibres, en bona mesura un món a part, que el connectava amb allò que se solia anomenar “la república de les lletres”, amb els congressos de poesia i altres trobades d’escriptors.

La literatura, per a Fuster com a molts joves d’aquell i d’altres temps, era una via d’eixida cap a la integració social, més enllà dels límits estretíssims marcats per l’ambient local. L’almanac de Las Provincias, sota la direcció generosa per a la nostra llengua de Teodor Llorente i Falcó, era una plataforma del mateix sentit. Ara: col•laborar en diaris, per mísers i provincians que foren, era una entrada imperceptible en un altre tipus d’àmbits, en què un article podia ser no sols publicat sinó fins i tot cobrat, i les exigències de la periodicitat -amb la necessitat d’ingressos personals- demanava una dedicació estricta i oferia, per a qui vulgués pensar en això, una certa esperança de professionalització. D’entrada, Fuster guanyà un premi de poesia convocat per Levante-diari matutí del Movimiento a València-, on li donaren la possibilitat de publicar
algun article. Va acceptar la invitació i es convertí en col•laborador més o menys regular del periòdic, i també del vespertí Jornada, que pertanyia també a la cadena de mitjans de comunicació.

Aquesta relació laboral no suposava simpaties polítiques, per part de Fuster, que el 1950 veié publicat el seu primer escrit en una revista editada pels exiliats catalans a Amèrica. Aquesta era una acció que, amb la seua continuïtat de molts anys, indicava una posició d’absoluta independència ideològica respecte del franquisme.

A partir de 1961 els seus articles van aparèixer en diaris barcelonins: El Correo Catalán(1961-1966), El Noticiero Universal (1967-1971),Tele/eXprés(1969-1977), i La Vanguardia (1969-1984) i, amb més o menys regularitat, en alguns de madrilenys: Informaciones (1972-1978) El País (1979-1986) i ABC. En els diaris de València quedà exclosa la seua participació, arran de la publicació del llibre El País Valenciano(1962), contra el qual es va promoure una campanya de desqualificació personal i d’insults, que no tenia gens de casual, sinó que estava animada per mòbils polítics sobre els quals més avall es dirà alguna cosa. Fou col•laborador fix en setmanaris i revistes mensuals, entre les quals Destino(fins al 1971), Por Favor (1977-1978), Jano(1977-1981), Qué y Dónde(1979-1984), Serra d’Or(1959-1983), El Món(1981-1983), El Temps(1984-1985), etc. Una part d’aquests articles foren agrupats en llibres.

En definitiva, a partir d’un cert moment es va professionalitzar com a escriptor. Fou una decisió arriscada, que li va marcar la vida. Entre altres coses, perquè no posseint fortuna pròpia i no tenint mai en els periòdics més rang professional que el de col•laborador, els seus ingressos no estarien mai assegurats amb la regularitat que pot donar un lloc fix de treball en una redacció. La independència laboral li suposaria sempre un clar risc econòmic que en algunes èpoques li resultà amenaçador.

La professionalitat el portà a acceptar nombrosos encàrrecs com a escriptor. Entre altres, alguna guia de viatge -El País Valenciano(Barcelona, 1862),Valencia.(Madrid, 1961, Alicante y la Costa Blanca (Barcelona, 1965), Veure el País Valencià(Barcelona 1983) o algun guió per a televisió, com ara el que féu sobre el País Valencià per a la sèrie de la TVE, Esta es mi tierra(1983). Fins i tot va assajar, sempre per encàrrec, la literatura per a un públic infantil, com ara l’antologia Un món per a infants(1959) o una breu narració didàctica sobre el cultiu de l’arròs, tradicional del seu poble: Abans que el sol no creme(1969).

Sense eixir de Sueca

Una altra decisió, tan fonamental com aquesta, va ser la de continuar vivint a Sueca, per compte d’instal•lar-se en una ciutat gran, com feia en aquell temps tothom que aspirava a obrir-se pas en el món de les lletres o, en general, de la cultura.

I, a Sueca, Fuster vivia a la planta baixa del número 10 de carrer de Sant Josep, en una finca de tres altures i façana neogòtica, obra de l’arquitecte Bonaventura Ferrando Castells i construïda en la segona dècada del segle, que la seua família havia rebut per una herència. En aquella planta transcorreria la major part de la vida de l’escriptor. Era aquest un recinte, on l’horari per a Fuster, ja adult, fou quasi sempre el mateix. Fuster s’alçava tard, cap a migdia, i també se n’anava a dormir tard. Quan no tenia amb qui parlar, llegia o escrivia, sovint amb l’acompanyament de la música -“els músics italians del XVII i del XIII tenen una virtut sedant extraordinària” digué en una ocasió. Fora d’algun viatge ocasional i curt -una vegada a l’Alguer, alguna altra a França i, ja molt de temps després, a Alemanya, Grècia, els Estats Units d’Amèrica i el Canadà, Itàlia, i nombroses visites pel país-, només eixia de casa per anar a fer alguna gestió pel poble.

En aquest sistema tancat, o quasi, dilluns solia ser dia extraordinari. Durant un temps, el passava a València, on dormia i s’estava fins dimarts, per veure els amics o fer compres. Però, des de principis dels anys seixanta, l’estada a València es reduïa a unes hores, de matí, o de matí i de vesprada, per assistir a alguna tertúlia, comprar llibres o participar en alguna reunió. L’escurçament de les estades a València, a primeries dels anys seixanta, fou produït per la necessitat d’atendre els pares, ja que era fill únic i vivia sol amb ells. La mare -Maria Ortells i Morell- morí el 1965; el pare, el 1966.

La vida de Fuster fou, així, molt sedentària, amb una regularitat que s’ajustava bé amb els seus hàbits personals, en què l’escriptura i la lectura li ocupaven moltes hores. Sedentarisme no volia dir aïllament. Fins al final -quan, per exemple, parlava amb Toni Mollà sobre la fi dels règims comunistes a l’est d’Europa, en les excel•lents Converses inacabades-, Fuster tingué una extrema curiositat per la realitat exterior a ell, per l’actualitat informativa i pels canvis socials i culturals, que seguia a través dels diaris i les revistes que consumia sistemàticament, de la ràdio i la televisió, i de l’atenció al gran nombre de persones que el visitaven. Sempre, fins pocs mesos abans de morir, es va negar a instal•lar un telèfon a casa. Això, la resistència a obrir la porta quan no en tenia ganes, i un progressiu abandonament de la correspondència epistolar, preservaven la seua intimitat.

Malgrat estar immergit en el seu treball d’articulista i en la redacció dels seus llibres, dedicava una gran quantitat d’hores a la conversa amb la gent que volia parlar amb ell -molt sovint sense haver-ho demanat. S’ha dit reiteradament, que el seu domicili constituïa un punt d’atracció permanent per a escriptors més o menys coneguts o aspirants a fer-se conèixer, polítics en les mateixes circumstàncies, periodistes, investigadors i, simplement, bona gent del país que volia xarrar amb ell, fer-se dedicar un llibre o poder presumir després d’haver-hi parlat. Pel que en sabem, és plenament cert, això, i -a banda altres efectes- ha tingut una repercussió notable i positiva en els treballs de diversos investigadors i escriptors.

Això volgué dir, durant molts anys, tenir una agenda carregada de compromisos “socials”. De vegades dinars i sopars fora casa que després anaven seguits d’hores i més hores de conversa, fins a l’extenuació física; de vegades, directament la llarga conversa sense eixir del domicili, però també esgotadora i dilatada.

En algun moment, ofegat per l’ambient polític del país, pensà a abandonar Sueca i el País Valencià. En la dècada de 1960, va tenir el projecte de fer els estudis del que llavors es deia Filosofia i Lletres, per optar després a un lectorat en alguna universitat europea o americana. No hi va insistir massa, entre altres coses perquè no trobà facilitats que calia esperar. L’alternativa hauria estat instal•lar-se a Barcelona, però aquesta era una aventura molt arriscada, plena d’incitacions a la dispersió i en qualsevol cas poc clara, econòmicament. Amb una cautela admirable, Fuster es va decidir a no moure’s de casa.

Assaigs d’història cultural

Entre 1954 i 1962 col•laborà amb articles erudits en la Revista Valenciana de Filología. Aquesta eventualitat marcaria bona part de la trajectòria intel•lectual i professional de Fuster. Els seus assaigs sobre Ausiàs March, Vicent Ferrer, Jaume Roig o Isabel de Villena identifiquen lectures i preocupacions que després veurem reiterades fins als darrers anys de l’escriptor. Ja no era només ocupar-se dels escriptors i les escriptores del millor període de la literatura local; era, també, anar interessant-se per tota l’etapa que anomenem Decadència, quasi immediata a aquell moment d’esplendor. I era, igualment, ingressar en el món fantàstic i a banda dels sabers científics. No ja la interrogació o la glossa sobre els temes permanents de la poesia, sobre les lectures immediates o sobre els temes que l’actualitat proporcionava. Al suplement “Valencia”. del diari Levante, Fuster va publicar també molts articles relacionats amb aquestes qüestions. Els articles, breus o llargs, amb aparell crític o sense, anaven construint bona part de les inquisicions fusterianes sobre el passat. D’ací eixiria una part important dels seus primers llibres, d’aquells que, al final de la vida, el duran a la docència universitària.

L’assaig i altres proses

D’una altra banda hi ha l’assaig més general, que esdevé una mena d’examen intel•lectual, a través del qual passen tota mena de fets, sense distinció d’èpoques o de geografies, formant part d’una rica imatge del món. Són els escrits que es troben a El descrèdit de la realitat (1955) -una aguda aproximació als problemes de les arts plàstiques entre el realisme i
l’abstracció-, Les originalitats(1956), Figures de temps(1957), Indagacions possibles(1958), Judicis finals(1960). En el pròleg a Diccionari per a ociosos(1964), Fuster descriuria així com concebia alguns dels llibres esmentats: “em limito a reunir en volum una sèrie incoherent d’escrits, diversos en el tema i d’extensió desigual, catalogables dins el gènere elàstic i modest de l”assaig”. Per donar-los una unitat, els presentava de vegades com el que eren, fulls de dietari, o bé com a col•lecció d’aforismes, o bé, com en elDiccionari,posant-hi un ordre alfabètic a partir del tema central de cada escrit.

Alguns altres llibres d’assaigs fusterians foren: Causar-se d’esperar. (Barcelona, 1965), L’home, mesura de totes les coses(Barcelona, 1967), Consells, proverbis i insolències. (Barcelona, 1968), Examen de consciència(Barcelona, 1968), o Babels i babilònies(Palma de Mallorca,
1972).

Un altre gènere que donà un gran rendiment en les seues mans fou la redacció de dietaris, si bé els feia -pel que se’n sap- sense donar notícies sobre els esdeveniments quotidians de la seua vida o el seu ambient. Més aviat eren una successió de reflexions i pensaments ordenada regularment per la data en què foren escrits. És decisiva la sèrie publicada el 1969, sota el títol Diari, 1952-1960, i com a volum segon de les Obres Completes.

Finalment, hi ha els aforismes, que de vegades apareixen aïllats enmig d’assaigs més extensos, o en unes altres ocasions són presentats en sèrie, com una successió de llamps que s’encadenen, malgrat que cadascun puga tenir una existència pròpia i suggerir la conseqüència no formulada de milers d’altres pensaments. L’últim exemple conegut d’aquest segment de l’escriptura fusteriana és el volumSagitari,publicat el 1984. El primer havia estat Judicis finals.

A més, en la dècada de 1960 féu traduccions d’Albert Camus (cinc llibres), J. Falkberget i Ignazio Silone i una gran quantitat de pròlegs a obres alienes, que en certs casos són importants intervencions sobre l’obra d’un determinat autor de la nostra literatura (Salvat-Papasseit, Ramon Muntaner, la ja esmentada introducció a Ausiàs Marc, Salvador Espriu, Josep Pla, Josep Carner, Vicent Andrés Estellés, Jaume Gassull, Joan Timoneda, Lluís Bernat).

A més, com a iniciador o com a assessor, la labor fusteriana esdevingué d’una gran intensitat. Fou un dels principals promotors de la Història del País Valencià i també d’una història de Catalunya dirigida per Joan Reglà. Assessorà la redacció de la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana i de la Gran Enciclopèdia Catalanai, per raons d’amistat, també diverses col•leccions editorials. Fou jurat de diversos premis literaris. Participà en el I Congrés d’Història del País Valencià (1971) i dirigí diverses col•leccions dedicades a l’edició de textos: la Col•lecció Lletra Menuda (1971-1980), la Bibliotheca Valentina (1972), la Bibliotheca Imago Mundi (1974), la col•lecció Documents de Cultura-Facsímil (1973-1977), els Clàssics Albatros (1973) i la Biblioteca d’Autors Valencians -les primeres de caràcter privat i l’última dependent de la Institució Valenciana d’Estudis i Investigacions, de la qual era membre. Dirigí la revista L’Espill, creada el1978, l’esquema de continguts de la qual va dissenyar ell mateix. Fou a més president d’honor del consell territorial del País Valencià del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1986), i ja havia ocupat la vice-presidència valenciana del Congrés de Cultura Catalana (1977). El 1987 participà en els actes commemoratius del II Congrés Internacionals d’Escriptors Antifeixistes (1937).