Joan Fuster: tertúlies, poemes i el Segle d’Or valencià

Joan Fuster: tertúlies, poemes i el Segle d’Or valencià

per | maig 3, 2022 | Document del mes

Aquest mes de maig són tres els actes culturals als quals podreu assistir en l’Espai Joan Fuster. El dia 13 Salvador Vendrell presentarà el seu llibre A casa Joan Fuster. Les tertúlies de Sueca d’Onada Edicions. El dia 20 serà el torn de Joan Fuster. Poesia completa (1945-1987) a cura de Salvador Ortells i editat per la Institució Alfons el Magnànim. Tancarem els actes del mes el 27, amb la conversa del professor Antoni Ferrando a propòsit de Joan Fuster i el Segle d’Or valencià.

Amb el llibre de Salvador Vendrell podrem descobrir, de primera mà, com eren les tertúlies que es feien a casa Joan Fuster i a les quals l’autor hi va assistir.

Pel que respecta a la relació entre Joan Fuster i el Segle d’Or valencià ja li vàrem dedicar una sèrie de tres Documents del Mes entre febrer i abril de 2020:

– Estudis de Joan Fuster sobre l’obra d’Ausiàs Marc
– Estudis de Joan Fuster sobre l’obra de Sor Isabel de Villena
– Estudis de Joan Fuster sobre el Tirant lo Blanc

Així que, aquest mes de maig, ens centrarem en l’obra poètica de Fuster de la qual no us hem parlat massa, només en el Document del Mes d’agost de 2018, que vàrem dedicar al poema “Quasi-oda al Mediterrani” inclòs en Terra en la boca.

Set llibres de versos
editorial Tres i quatre
Joan Fuster. Poesia completa (1945-1987)
a cura de Salvador Ortells i editat
per la Institució Alfons el Magnànim

Fuster es va donar a conéixer als anys quaranta del segle XX com a poeta, tot i que abandonà molt prompte aquest vessant en favor de l’assaig, però sense acabar de renunciar mai del tot. Si bé aquest mes es presenta un volum que recopila tota la seua poesia el mateix Fuster ja va fer un petit recopilatori en 1987, quan va publicar Set llibres de versos en l’editorial Tres i quatre, i en el qual va incloure:

– Sobre Narcís
– Ales o mans
– Terra en la boca
– Escrit per al silenci
– Ofici de difunt
– Poemes per fer
– Tres poemes inútils per a dos pintors que volen reinventar el món

En el pròleg a aquests Set llibres de versos Fuster afirma:

“I els altres versos ¿què? Els altres versos meus, la majoria, extraviats en velles revistes i en llibres col·lectius, no són ni ‘pitjors’ ni ‘millors’ que els que venen a continuació. Arreplegar-los seria per a mi, ara, una maniobra onerosa, en part de temps i en part de memòria, i renuncie a emprendre-la.”

Finalment, trenta-cinc anys després, aquesta tasca s’ha emprés i ja podem gaudir de Joan Fuster. Poesia completa (1945-1987).

L’Any Joan Fuster, un any ple d’expectatives

L’Any Joan Fuster, un any ple d’expectatives

per | març 18, 2022 | Articles

El 19 de novembre de 2021, el Consell aprovà el Decret pel qual la Generalitat Valenciana declarava l’any 2022 com a Any Joan Fuster, en commemoració del centenari del naixement de l’assagista suecà Joan Fuster i Ortells (1922-1992), un deis intel·lectuals valencians més destacats del segle XX, que es llicencià en Dret per la Universitat de València, però que treballà sobretot com a escriptor. El seu gran esforç intel·lectual, literari i civil, que l’ha fet mereixedor del reconeixement públic que se li farà al llarg del present any, ha quedat reflectit en milers d’articles i en desenes de Ilibres i estudis que va escriure en unes condicions materials precàries i en unes circumstàncies polítiques que sovint li suposaren grans dificultats. En aquest sentit, l’obra i la personalítat de Fuster han estat objecte de tesis doctorals, anàlisis monogràfiques i jornades d’estudi, quasi sempre de caràcter universitari, a més d’exposicions i audiovisuals. A més, des de 2017 s’inaugurà el Museu Joan Fuster i l’Aula Didàctica de Cultura Contemporània Joan Fuster i, en l’actualitat, hi ha dues col·leccions de Ilibres dedicades a ell: la «Biblioteca Joan Fuster», d’Edicions Bromera, i la «Càtedra Joan Fuster», de la Universitat de València. En darrer terme, cal esmentar que estan en curs d’edició la seua Obra Completa i una selecció de la seua Correspondència amb nombroses personalitats, així com una Guia Didàctica a càrrec de Josep Antoni Fluixà.

Imatge de l’Espai Joan Fuster. Foto d’Eloi Càrcel.

Llibret de la Junta Local Fallera 2022
Col·laboració de Salvador Ortells

Amb la voluntat de coordinar una sèrie d’activitats i d’iniciatives per a homenatjar l’assagista, la Generalitat Valenciana ha creat un Patronat d’Honor de l’Any Joan Fuster, per al qual s’han invitat i s’ha rebut l’adhesió de nombroses institucions públiques del nostre domini lingüístic, totes elles relacionades    amb la vida, l’activitat i el llegat de descriptor homenatjat. Així, en formen part les Corts Valencianes, el Ministeri de Cultura i Esport, el Consell Valencià de Cultura, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València-Estudi General, la Xarxa Lluís Vives d’Universitats, l’Ajuntament de Sueca, la Institució Alfons el Magnànim, l’lnstitut d’Estudis Catalans, l’lnstitut Ramon Llull, la Institució de les Lletres Catalanes i els Hereus de Joan Fuster, representats per Josep Palàcios i la Biblioteca de Catalunya.

Així mateix, per tal d’organitzar els actes commemoratius que tindran lloc al llarg de 2022 s’ha creat una Comissió Commemorativa de l’Any Joan Fuster, que està integrada per la Presidència de la Generalitat, el Ministeri de Cultura i Esports, la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports, la Secretaria Autonòmica de Cultura i Esport, la Presidència del Consell Valencià de Cultura, la Direcció de l’lnstitut Valencià de Cultura, la Presidència de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la coordinado de la Càtedra Joan Fuster, de la Universitat de València i dues persones comissariades, que són Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells Miralles.

Especial importància tindrà el paper que jugarà l’Ajuntament de Sueca en l’Any Fuster, ja que impulsarà diverses iniciatives culturals de gran impacte en l’àmbit cultural valencià. En primer lloc, cal mencionar la publicació -en coedició amb Edicions 96- del Ilibre Joan Fuster i Sueca, que posa en relleu la intensa vinculació de l’escriptor amb la seua ciutat natal. En segon lloc, en col·laboració amb la Direcció General d’lnnovació Educativa, s’ampliarà l’oferta educativa de l’Aula Didàctica amb la creació d’un espai adreçat a alumnat d’Educació Infantil i amb nous tallers didàctics. I, en tercer lloc, es publicarà a través de les xarxes socials i de la pàgina web de l’Espai Joan Fuster un audiovisual il·lustratiu sobre les activitats que es realitzen als diversos departaments d’aquesta institució.

Amb tot, aquestes no seran les úniques iniciatives que es duran a terme des de l’Ajuntament de Sueca. L’activitat central dels actes commemoratius serà la inauguració d’una gran exposició que serà allotjada al claustre de l’Espai Joan Fuster i que mostrarà la part de la col·lecció d’art de l’escriptor que no està exposada de manera permanent al Museu, una exposició inèdita que posarà a l’abast del públic peces d’un interés artístic notable. Tot plegat, un conjunt d’activitats que continuaran difonent l’obra i el pensament de l’assagista suecà, i que, a més. es completa amb la programació cultural de l’Espai Joan Fuster, que inclourà conferències, taules redones, presentacions de Ilibres i col·laboracions de diversa índole que retran un merescut homenatge a Joan Fuster.

Joan Fuster i el conreu de l’arròs contat per a infants

Joan Fuster i el conreu de l’arròs contat per a infants

per | març 16, 2022 | Articles

Encara que Joan Fuster ha passat ben merescudament a la història de la nostra literatura com a assagista, la seua activitat intel·lectual fou tan vasta que es concretà a través de diversos gèneres literaris: l’articulisme periodístic, els aforismes, la poesia, els estudis històrics i culturals… I també, tot i que de manera molt esporàdica i tangencial, les narracions per a infants. La seua aportació en aquest àmbit es resumeix en la coordinació del volum col·lectiu Un món per a infants -que, a més, inclou dos contes seus: “El pas de l’any” i “El caragol”- i en l’escriptura d’Abans que el sol no creme, un relat vinculat al paisatge de Sueca i a la seua tradició arrossera, que són, al capdavall, els motius que m’han empès a escriure aquest article. Val a dir, però, que aquest no és l’únic text de Fuster sobre l’arròs, ja que també s’interessà, des de punts de vista diferents però alhora complementaris, pels vincles històrics, socioculturals i econòmics entre l’agricultura i la cuina autòctona en altres llibres seus, com ara L’Albufera de València o El País Valenciano.

Publicat el 1969 per l’editorial La Galera, Abans que el sol no creme és una narració didàctica sobre el conreu de l’arròs, un dels ingredients més representatius de la gastronomia valenciana, El conte parteix d’una breu introducció en què s’explica als infants la procedència de l’arròs que mengen a casa. Tot seguit, l’autor situa l’acció a Sueca i el fil narratiu es desenvolupa a través dels treballs que els llauradors realitzen als arrossars en les diverses estacions de l’any. Així, l’inici està marcat pel trànsit de l’hivern a la primavera, en el moment en què es remou la terra resseca amb les xarugues que arrosseguen els tractors. Una vegada preparat el sòl, s’hi descriu l’adobament i la inundació dels arrossars amb l’aigua procedent de les sèquies del terme i, a continuació, s’hi relata la sembra de llavors als camps de planter perquè, una vegada hagen grillat, siguen trasplantades als camps més grans.

El relat finalitza amb una lloança a les gents, els costums i les belleses naturals dels poblats arrossers.

Llibret Falla Bernat Alinyo 2022
Col·laboració de Salvador Ortells

El final de la primavera dóna pas a les tasques de l’estiu, que es resumeixen en la birbada de les brosses males, principalment el serreig i la jonça. També s’hi incideix en el canvi cromàtic dels camps d’arròs, que muden el verd inicial pels tons daurats de les espigues quan comencen a madurar. A punt d’iniciar-se la tardor, ja en el mes de setembre, arriba el temps crucial de la collita, que comprén la sega i la batuda de l’arròs. Fuster hi contraposa les màquines segadores i assecadores actuals a les ferramentes rudimentàries i animals de tracció, més propis d’èpoques anteriors. Amb la collita enllestida, narra l’últim pas del procés: el trasllat de l’arròs als molins perquè li lleven la corfa del gra i quede, per fi, blanc i net. El relat finalitza amb una lloança a les gents, els costums i les belleses naturals dels poblats arrossers. I, en darrer terme, s’hi inclou un breu apèndix amb activitats destinades a reforçar els continguts de la lectura.

En resum, és un conte senzill i amé que fa servir recursos distintius de la literatura infantil: la personificació de diversos elements paisatgístics, l’ús reiterat de frases exclamatives i el diàleg alliçonador amb el lector jove, entre molts d’altres. Com que Fuster no es dedicà a la literatura infantil, Abans que el sol no creme és un text que ha passat relativament desapercebut, per bé que, des de la creació del Museu Joan Fuster, és un dels continguts treballats als tallers didàctics adreçats a l’alumnat d’Educació Primària. A més, el llibre ha estat reeditat en diverses ocasions per institucions locals i per iniciatives particulars. Siga com siga, és un text que m’agrada tenir a mà per dos motius comprensibles: d’una banda perquè és d’un dels escriptors a qui he dedicat més hores de lectura en els darrers anys; i de l’altra, perquè tracta sobre els llauradors de Sueca, la professió del meu pare, que és la persona que més admire. Prompte la meua filla podrà llegir-lo -tot just: ara comença a escriure alguns noms familiars i a identificar les lletres l’alfabet- i així podré transmetre-li el sentiment d’admiració que tinc per Fuster, pels llauradors del meu poble i per mon pare. Per sort, la literatura fa possibles totes aquestes coses. I moltes més.

Salvador Ortells Miralles
Llibret de la Falla Bernat Alinyo 2022

Joan Fuster i la Falla King-Kong de València

Joan Fuster i la Falla King-Kong de València

per | març 3, 2022 | Document del mes

2022 sembla que és l’any en el qual la festa fallera tornarà a la normalitat després de dos anys d’aturada i són moltes les comissions que faran algun acte relacionat amb el centenari de l’escriptor. A molts dels que treballem en l’Espai Joan Fuster ens han demanat col·laboracions en llibrets de falles de Sueca. Salvador Ortells ha escrit “Joan Fuster i el conreu de l’arròs contat per a infants” per al de la Falla Bernat Alinyo, “L’Any Joan Fuster, un any ple d’expectatives” per al de la Junta Local Fallera de Sueca i “La vigència de ‘Nosaltres els valencians’” per al de la Falla El Portal; també en El Portal podeu llegir els següents texts: “L’Espai Joan Fuster” d’Anabel Calderón; “Mort i resurrecció del ninot: foc i flama” de Rubén Gregori i “Joan Fuster i la Falla King-Kong de València” d’Enric Alforja, qui a més ha fet altra col·laboració en el de la Falla de Cervantes: “Incombustible l’obra de Joan Fuster”. Així com un altre d’Anabel Calderon “Aquells meravellosos anys…” en el llibret de la Falla Xúquer.

Mentre redacte aquest Document del Mes encara no s’han presentat tots els llibrets, així que haureu d’esperar un poc per llegir totes les col·laboracions, mentrestant, us en deixe una de les meues, la de “Joan Fuster i la Falla King-Kong de València” per a la Falla El Portal, on us conte la relació de Fuster amb aquesta, desapareguda, comissió. Espere que us agrade:

“A Joan Fuster no li agradaven les falles”. Aquest és un dels molts tòpics, com veurem a continuació sense fonament, que sobre Fuster continuen escoltant-se en l’actualitat.
¿És possible que no li agraden les falles a algú que va escriure sobre elles al llarg de més de trenta anys? Des de la dècada dels cinquanta fins a principis de la dels vuitanta del segle XX els articles fallers de Fuster es publicaren en diaris i revistes com Festividades, Levante o Jornada, així com en llibrets de comissions de Sueca, Gandia o València.

En 1967 apareix Combustible per a falles, un recopilatori d’alguns d’aquests escrits on qualsevol pot veure com Fuster tracta aspectes diversos de la festa, la gastronomia, la música, la pòlvora, el foc o els ninots, per posar alguns exemples. Sempre amb sàtira i ironia, com el tema requereix, però sense cap rastre d’hostilitat.
¿D’on ve, aleshores, el tòpic? A finals dels anys setanta, i principis dels vuitanta, trobem alguns dels escrits més crítics de Fuster –possiblement són aquests articles els que alimenten el tòpic– però no són contra la festa fallera, sinó contra el control i la politització que aquesta havia patit pel règim franquista. La majoria d’ells es publicaren a la revista Qué y dónde. En el titulat “Falles folles…” al número 160, del 6 al 12 d’abril de 1981, escriu: “La suposada ‘sàtira’ fallera, ben al contrari, té una certa propensió a ser reaccionària” i en “La cendra” número 107, del 31 de març al 6 d’abril de 1980, es lamenta: “¿No podran ser les falles una altra cosa? Ser ‘progressistes’, per exemple. Com, menys o més discutiblement, ho van ser al principi”.

Però en aquests convulsos anys de la Transició no tots els aspectes que veu Fuster en les falles són negatius, també comencen a obrir-se algunes escletxes cap a un futur diferent per a la festa fallera, com per exemple la creació, en 1977, de la comissió dels carrers Jacint Benavent – Reina Na Germana, coneguda popularment com a Falla King-Kong.

Aquesta comissió va tindre una vida molt curta, només els tres exercicis de 1977 a 1979, però des del primer moment va lluitar contra aquests elements reaccionaris que tant criticava Fuster, advocant per unes falles populars allunyades de l’asfixiant control de la Junta Central Fallera.
Varen vindicar grups com Al Tall o Els Pavesos, encapçalats pel polifacètic Joan Monleón, a més, foren dels primers en renegar del vestit negre per als homes, conegut com a “de panderola” i imposat per la Junta Central Fallera, en favor de la indumentària tradicional, que aleshores no es reconeixia com a vàlida.

Per als seus llibrets comptaren amb il·lustradors com Manel Gimeno, Micharmut o Sento, i en els texts, a més de Fuster, també hi varen col·laborar, per exemple, Josep Vicent Marqués o Vicent Franch.
Els monuments eren obra dels mateixos fallers; el primer va ser un enorme King-Kong, el qual acabaria donant-li el nom popular a la comissió, mentre que altre any es feren tres piràmides de diferents mides, la més gran, amb espai per a actuacions, la xicoteta tenia rodes per dur-la a les cercaviles, i la mitjana estava buida i oberta per la part superior, de manera que els veïns podien llançar-hi qualsevol “estoreta velleta” que volgueren cremar.

«Fuster es va sentir molt identificat amb els principis d’aquesta comissió: reivindicació de la música en valencià, de la indumentària tradicional, de l’estoreta velleta, d’elements com la sàtira i la crítica social, o apropar la festa als veïns i al barri.»

Com no podia ser d’altra manera Fuster es va sentir molt identificat amb els principis d’aquesta comissió: reivindicació de la música en valencià, de la indumentària tradicional, de l’estoreta velleta, d’elements com la sàtira i la crítica social, o apropar la festa als veïns i al barri.

En el llibret de 1978 va aparéixer un escrit de Fuster “Pros i contres de les falles”, article originàriament publicat en castellà al Levante, en l’especial de falles de 1957, i també inclòs en l’esmentat recopilatori Combustible per a falles. Serà en 1979 quan Fuster escriga un article expressament per a la Falla King-Kong, en “Un futur confiat per a les falles” elogiarà la manera que tenen d’entendre-les:
“Recuperar el sentit de “festa” indòcil, d’explosió vital, de peculiar carnestoltes multitudinari, serà el futur de les falles. Una festa on el carrer i la gent siguen els protagonistes descarats, càustics, somrients. Una festa que arribe a convertir-se, a través de les seues peripècies divertides, en canal d’un autoalliberament i un estímul d’autoconscienciació. Dit en termes més planers: l’oportunitat del poble valencià –i d’allà on també planten falles– de trobar-se identificat amb ell mateix, sense pautes administratives, sense la fascinació, eterna fascinació de la classe dominant, sense xenofòbies ni neofòbies. Que el foc siga una excusa de joc, i no una mala llet inquisitorial dirigida.

Jo crec que així serà. La falla King-Kong –que duu un nom insolentment faller– ja ha trencat el gel.”
Però, entre els expedients oberts per la Junta Central Fallera i els furibunds atacs de l’extrema dreta –alguns fallers patiren agressions al casal i una fallera major va rebre amenaces telefòniques– finalment, després de només tres anys de vida, desaparegueren. En 1981 es va crear una nova comissió, en el mateix emplaçament, però amb un esperit molt diferent.
¿A Joan Fuster no li agradaven les falles? Després de llegir molts dels seus articles sobre la festa jo pense que sí, però no qualsevol, sinó unes falles populars, de barri, crítiques, reivindicatives; on la tradició no ens impedisca mirar endavant.
Trenquem ja el tòpic.

Quan 60 llibres són una sola peça

Quan 60 llibres són una sola peça

per | gen. 18, 2022 | Articles

Antidogmatisme i racionalisme marquen l’obra de Fuster, amb títols cabdals

Una frase de Les originalitats, el primer assaig que va escriure Joan Fuster, a inicis dels anys cinquanta, diu: “Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra”. L’afirmació, tan sentenciosa com un aforisme, semblava destinada a predir, anys a venir, una de les pedres de toc de l’exegesi fusteriana: la dicotomia que, sovint, s’ha establert entre el Fuster que assolí una gran projecció cívica amb els escrits polítics i el que es dedicà a l’assaig especulatiu o a la crítica cultural.

La contradicció, però, s’esvaeix a la llum dels principals eixos transversals que recorren la seua obra. D’una banda, l’examen de consciència que s’autoimposa abans d’escriure sobre qualsevol tema i que li impedeix d’adoptar posicions dogmàtiques. De l’altra, l’orientació racionalista del seu pensament i una consciència ben aguda de les originalitats: la seua i la dels altres.

De la confluència d’aquelles premisses i de l’afany de transformar la realitat a través de l’escriptura, Fuster extrau —en paraules de Josep Iborra— l’“imperatiu ètic” que inspira la seua concepció de la cultura. Així, una visió global dels seus textos evidencia que no hi ha solució de continuïtat, posem per cas, entre Nosaltres, els valencians (1962) i Diccionari per a ociosos (1964), per mencionar dos exemples aparentment situats als extrems oposats de l’espectre. Només aparentment.

Nosaltres, els valencians. No obstant això, l’èxit aclaparador de Nosaltres, els valencians ha propiciat la identificació quasi exclusiva i excloent de l’autor amb aquesta obra, com un arbre imponent que obstrueix la visió completa del bosc. La redacció d’aquest assaig interpretatiu sobre els avatars del País Valencià, des de la creació del regne per Jaume I fins a la Segona República, ha esdevingut peça ben útil perquè generacions de valencians reflexionaren (i reflexionen) sobre la seua identitat nacional a partir d’una nova manera d’entendre els fets històrics. És inqüestionable el ressò merescut pel seu treball, des de la perspectiva de la raó cívica i les polítiques de reivindicació, tant des d’una dimensió valenciana com des d’una de major abast, vinculada a l’espai nacional que anomenà “Països Catalans”.

Nosaltres, els valencians

Diccionari per a ociosos / Consells, proverbis i insolències. En canvi, la bibliografia fusteriana dedicada a la “qüestió nacional” és bastant inferior al que recull la imatge més tòpica de l’assagista. Si bé és cert que Nosaltres, els valencians és el text que Fuster més s’estimà respecte a la seua tasca d’anàlisi sobre el país, Diccionari per a ociosos i Consells, proverbis i insolències (1968) foren, per a ell, els més representatius de la literatura d’idees que hauria volgut practicar amb més assiduïtat.

Diccionari per a ociosos

Prenent com a referència el nombre de reedicions, aquests són tres dels títols amb més projecció. Però si afinàvem la valoració des del punt de vista literari, destacaria per sobre de la resta Diccionari per a ociosos, assaig de títol i estructura manllevats del Diccionari filosòfic del seu admirat Voltaire, i que adreçava, irònicament, al mateix públic lector que sol·licitava Bertrand Russell per al seu Elogi de l’ociositat.

Compost per escrits d’extensió desigual, el Diccionari… fusterià reflexiona sobre valors morals, culturals i polítics, sobre l’estrany ofici d’escriptor i, també, sobre objectes d’ús quotidià i fets anecdòtics que són elevats a categoria. Tot plegat, el llibre constitueix una clara mostra dels punts nuclears de l’ideari fusterià: l’escepticisme com a modus vivendi i operandi; l’exemple d’Erasme de Rotterdam com a pretext per a reivindicar la necessitat de preservar la llibertat de l’intel·lectual; el nacionalisme com a mecanisme identitari; el plagi com a frontissa entre la tradició i l’originalitat; la importància de la (re)lectura; i tot un seguit de qüestions que bateguen al ritme del jo que les escriu, que és, al capdavall, l’element en què tot conflueix.

Consells, proverbis i insolències. No menys essencials, en Fuster, són els aforismes de Consells…, clau de volta del seu pensament, que projecten multitud de ressonàncies en la seua obra. Aquest llibre conté dos reculls, Judicis finals i Proposicions deshonestes, ambdós similars en els temes i la intenció, i, a més, hàbilment harmonitzats pel títol del nou volum. L’assagista cisella els aforismes amb una rotunditat sentenciosa —apodíctica, si cal dir-ho en termes tècnics— que no admet escales de grisos, però que, paradoxalment, incita a la refutació o a l’aprovació, mai a la indiferència.

En l’època actual de les xarxes socials, s’ha equiparat l’aforisme al tuit per la brevetat formal, però l’analogia fa aigua si s’obvia el procés previ de decantació estilística i la minuciosa elecció del mot just, no com a sibaritisme estilístic o pirotècnia verbal, sinó com a condició inexcusable per a fondre fons i forma en una entitat indestriable, a l’estil dels moralistes francesos en què s’inspirà Fuster per a disseccionar la condició humana.

El descrèdit de la realitat. I encara hi ha El descrèdit de la realitat (1955), un assaig ameníssim que reflexiona sobre qüestions artístiques i culturals: una carta de presentació immillorable per a qui en desconeix la faceta de crític artístic. Per bé que construït sobre “fragments de meditació” —parafrasejant el catedràtic d’Estètica Romà de la Calle—, l’assaig té un fil conductor històric que reforça la seua unitat a l’entorn d’un objectiu: analitzar la continuïtat i les reaccions de les tendències artístiques de la pintura occidental, sota la clau de les relacions de l’artista amb la realitat des del Renaixement fins a les avantguardes, passant pel barroc, la Il·lustració i el romanticisme, i els realismes del XIX. Estretament relacionat amb aquest assaig —pel context històric i per la temàtica— cal citar Les originalitats, un assaig en què teoritza sobre la recerca individual de la singularitat personal i expressiva dels creadors artístics i literaris.

El descrèdit de la realitat

Diari 1952-1960. Fora totalment injust d’acabar obviant el vessant dietarístic de Fuster, a l’abast als magnífics Diari 1952-1960, Causar-se d’esperar (1965) i Dos quaderns inèdits (2004), mereixedors de més espai del que ací els dedique. Però també tinc la mateixa sensació d’injustícia en no ocupar-me amb més deteniment del personalíssim Sagitari (1985), de les Notes d’un desficiós (1980) o de l’incendiari Ara o mai (1981), que mostren un Fuster madur, però no envellit, que ha exaltat la seua natural inclinació al sarcasme per a continuar agitant consciències.

Diari 1952-1960

I així mateix m’ocorre amb El País Valenciano (1962), amb Literatura catalana contemporània (1972) i amb alguns poemes. Per sort, la Càtedra Joan Fuster, de la Universitat de València, té al seu catàleg un diccionari bibliogràfic sobre l’autor que, amb el títol de Joan Fuster, llibre a llibre (2015), recull, a mode de guia de lectura, les ressenyes que un equip d’especialistes dedicaren als més de seixanta llibres que va escriure al llarg d’una intensa trajectòria literària, que abasta la segona meitat del segle passat. Es tracta d’elegir, simplement, per on començar a llegir. O a rellegir.