Els escrits de crítica cultural de Joan Fuster

Els escrits de crítica cultural de Joan Fuster

Aquest mes ja no hi ha activitats culturals a l’Espai Joan Fuster, així que aprofitem aquest Document del Mes de juliol per fer-vos una recomanació de lectura de cara a l’estiu i parlar-vos d’una de les noves edicions que han sorgit en aquest Centenari del naixement de Joan Fuster. En aquest cas va a càrrec de Publicacions de la Universitat de València (PUV) en col·laboració amb la Càtedra Joan Fuster de la mateixa universitat i de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Es tracta d’un recull de textos fusterians, en castellà, anomenat Joan Fuster: escritos de crítica cultural, editat per Salvador Ortells i Francesc Pérez i Moragón, i que és el número 47 de la col·lecció “Estètica i Crítica”.

Cadascun dels dos editors aporta un capítol “Joan Fuster: un apunte biográfico” en el cas de Pérez Moragón i “Joan Fuster o la habilidad inquisitiva” en el d’Ortells.

La posterior selecció que fan de textos de Joan Fuster sobre crítica cultural prové de diverses capçaleres, com Levante, Jano, Verbo, o La Vanguardia, i de llibres com Diccionari per a ociosos. Que es varen publicar entre la segona part de la dècada de 1940 i la primera de 1980.

El recopilatori està dividit en 4 grans blocs:

1.- La “cultura de masas”: una aproximación conceptual de Joan Fuster; que inclou la memòria per a un projecte de 1959 titulat Técnica, cultura y masa.

2.- Escritos de crítica literaria; amb articles dedicats a autors com Virginia Woolf, Cervantes, Kafka, Sartre, Camus, Dostoievski, etc.

3.- Escritos de crítica artística; on trobareu textos sobre diversos corrents artístics o sobre pintors com Joan Miró, Goya o Picasso.

4.- Escritos de crítica musical; n’inclou tant sobre moviments musicals, com sobre compositors.

El volum conclou amb un índex onomàstic.

Esperem que gaudiu de la lectura i que tingueu molt bon estiu.

Joan Fuster: escritos de crítica cultural, editat per Salvador Ortells i Francesc Pérez i Moragón
Quan 60 llibres són una sola peça

Quan 60 llibres són una sola peça

Antidogmatisme i racionalisme marquen l’obra de Fuster, amb títols cabdals

Una frase de Les originalitats, el primer assaig que va escriure Joan Fuster, a inicis dels anys cinquanta, diu: “Un home, en tota la seva vida literària, no escriu sinó una sola obra, la seva obra”. L’afirmació, tan sentenciosa com un aforisme, semblava destinada a predir, anys a venir, una de les pedres de toc de l’exegesi fusteriana: la dicotomia que, sovint, s’ha establert entre el Fuster que assolí una gran projecció cívica amb els escrits polítics i el que es dedicà a l’assaig especulatiu o a la crítica cultural.

La contradicció, però, s’esvaeix a la llum dels principals eixos transversals que recorren la seua obra. D’una banda, l’examen de consciència que s’autoimposa abans d’escriure sobre qualsevol tema i que li impedeix d’adoptar posicions dogmàtiques. De l’altra, l’orientació racionalista del seu pensament i una consciència ben aguda de les originalitats: la seua i la dels altres.

De la confluència d’aquelles premisses i de l’afany de transformar la realitat a través de l’escriptura, Fuster extrau —en paraules de Josep Iborra— l’“imperatiu ètic” que inspira la seua concepció de la cultura. Així, una visió global dels seus textos evidencia que no hi ha solució de continuïtat, posem per cas, entre Nosaltres, els valencians (1962) i Diccionari per a ociosos (1964), per mencionar dos exemples aparentment situats als extrems oposats de l’espectre. Només aparentment.

Nosaltres, els valencians. No obstant això, l’èxit aclaparador de Nosaltres, els valencians ha propiciat la identificació quasi exclusiva i excloent de l’autor amb aquesta obra, com un arbre imponent que obstrueix la visió completa del bosc. La redacció d’aquest assaig interpretatiu sobre els avatars del País Valencià, des de la creació del regne per Jaume I fins a la Segona República, ha esdevingut peça ben útil perquè generacions de valencians reflexionaren (i reflexionen) sobre la seua identitat nacional a partir d’una nova manera d’entendre els fets històrics. És inqüestionable el ressò merescut pel seu treball, des de la perspectiva de la raó cívica i les polítiques de reivindicació, tant des d’una dimensió valenciana com des d’una de major abast, vinculada a l’espai nacional que anomenà “Països Catalans”.

Nosaltres, els valencians

Diccionari per a ociosos / Consells, proverbis i insolències. En canvi, la bibliografia fusteriana dedicada a la “qüestió nacional” és bastant inferior al que recull la imatge més tòpica de l’assagista. Si bé és cert que Nosaltres, els valencians és el text que Fuster més s’estimà respecte a la seua tasca d’anàlisi sobre el país, Diccionari per a ociosos i Consells, proverbis i insolències (1968) foren, per a ell, els més representatius de la literatura d’idees que hauria volgut practicar amb més assiduïtat.

Diccionari per a ociosos

Prenent com a referència el nombre de reedicions, aquests són tres dels títols amb més projecció. Però si afinàvem la valoració des del punt de vista literari, destacaria per sobre de la resta Diccionari per a ociosos, assaig de títol i estructura manllevats del Diccionari filosòfic del seu admirat Voltaire, i que adreçava, irònicament, al mateix públic lector que sol·licitava Bertrand Russell per al seu Elogi de l’ociositat.

Compost per escrits d’extensió desigual, el Diccionari… fusterià reflexiona sobre valors morals, culturals i polítics, sobre l’estrany ofici d’escriptor i, també, sobre objectes d’ús quotidià i fets anecdòtics que són elevats a categoria. Tot plegat, el llibre constitueix una clara mostra dels punts nuclears de l’ideari fusterià: l’escepticisme com a modus vivendi i operandi; l’exemple d’Erasme de Rotterdam com a pretext per a reivindicar la necessitat de preservar la llibertat de l’intel·lectual; el nacionalisme com a mecanisme identitari; el plagi com a frontissa entre la tradició i l’originalitat; la importància de la (re)lectura; i tot un seguit de qüestions que bateguen al ritme del jo que les escriu, que és, al capdavall, l’element en què tot conflueix.

Consells, proverbis i insolències. No menys essencials, en Fuster, són els aforismes de Consells…, clau de volta del seu pensament, que projecten multitud de ressonàncies en la seua obra. Aquest llibre conté dos reculls, Judicis finals i Proposicions deshonestes, ambdós similars en els temes i la intenció, i, a més, hàbilment harmonitzats pel títol del nou volum. L’assagista cisella els aforismes amb una rotunditat sentenciosa —apodíctica, si cal dir-ho en termes tècnics— que no admet escales de grisos, però que, paradoxalment, incita a la refutació o a l’aprovació, mai a la indiferència.

En l’època actual de les xarxes socials, s’ha equiparat l’aforisme al tuit per la brevetat formal, però l’analogia fa aigua si s’obvia el procés previ de decantació estilística i la minuciosa elecció del mot just, no com a sibaritisme estilístic o pirotècnia verbal, sinó com a condició inexcusable per a fondre fons i forma en una entitat indestriable, a l’estil dels moralistes francesos en què s’inspirà Fuster per a disseccionar la condició humana.

El descrèdit de la realitat. I encara hi ha El descrèdit de la realitat (1955), un assaig ameníssim que reflexiona sobre qüestions artístiques i culturals: una carta de presentació immillorable per a qui en desconeix la faceta de crític artístic. Per bé que construït sobre “fragments de meditació” —parafrasejant el catedràtic d’Estètica Romà de la Calle—, l’assaig té un fil conductor històric que reforça la seua unitat a l’entorn d’un objectiu: analitzar la continuïtat i les reaccions de les tendències artístiques de la pintura occidental, sota la clau de les relacions de l’artista amb la realitat des del Renaixement fins a les avantguardes, passant pel barroc, la Il·lustració i el romanticisme, i els realismes del XIX. Estretament relacionat amb aquest assaig —pel context històric i per la temàtica— cal citar Les originalitats, un assaig en què teoritza sobre la recerca individual de la singularitat personal i expressiva dels creadors artístics i literaris.

El descrèdit de la realitat

Diari 1952-1960. Fora totalment injust d’acabar obviant el vessant dietarístic de Fuster, a l’abast als magnífics Diari 1952-1960, Causar-se d’esperar (1965) i Dos quaderns inèdits (2004), mereixedors de més espai del que ací els dedique. Però també tinc la mateixa sensació d’injustícia en no ocupar-me amb més deteniment del personalíssim Sagitari (1985), de les Notes d’un desficiós (1980) o de l’incendiari Ara o mai (1981), que mostren un Fuster madur, però no envellit, que ha exaltat la seua natural inclinació al sarcasme per a continuar agitant consciències.

Diari 1952-1960

I així mateix m’ocorre amb El País Valenciano (1962), amb Literatura catalana contemporània (1972) i amb alguns poemes. Per sort, la Càtedra Joan Fuster, de la Universitat de València, té al seu catàleg un diccionari bibliogràfic sobre l’autor que, amb el títol de Joan Fuster, llibre a llibre (2015), recull, a mode de guia de lectura, les ressenyes que un equip d’especialistes dedicaren als més de seixanta llibres que va escriure al llarg d’una intensa trajectòria literària, que abasta la segona meitat del segle passat. Es tracta d’elegir, simplement, per on començar a llegir. O a rellegir.