Mort i resurrecció del ninot: foc i flama

Aquest és el pare putatiu de Jesucrist, el qual fou forçat a casar-se amb la Verge María i haver d’encarregar-se de la manutenció i educació del Fill de Déu quan ja tenia una edat avanzada. Durant els primers segles del cristianisme sant Josep fou un personatge secundari que a les imatges quedava arraconat a un segon pla com una persona extremadament vella i, a voltes, decrèpita. El motiu pel qual es procedía així, era per a constatar que, efectivament, Jesús no era fill seu, sino de Déu. Per aixó, el pare putatiu havia de rebre una menor atenció i quedar palesa la seua fragilitat, per remarcar que no era el seu progenitor. Al segle XVI la concepció que es tenia del sant comengá a variar grácies a la defensa que santa Teresa de Jesús feu d’ell, lloant la seua llavor com a protector i mantenidor de la Verge i Crist. Sant Josep es guanyava la vida com a fuster i aquest fou l’ofici que va ensenyar a Jesús. Per això mateix, gràcies a la renovació que de la seua figura es feu, acaba per convertir-se en el patró dels artesans, en concret dels fusters. Amb el temps, el seu culte s’associà a la figura paterna i a l’equinocci de primavera.

Com deia Fuster, dotze mesos després de la consumació de les flames, el ninot reviurà i “tornarà a encarnar, en una escenografia distinta, la seua mateixa essència de sempre”.

D’aquesta manera, com que les festivitats paganes que commemoraven el fenomen estacional es cristianitzaren, també ho feren els actes que se celebraven. Un d’aquests era la crema de fogueres, la qual no solament es mantingué, sino que anà transformant-se. Dels feixons de llenya primerencs, s’acabá per crear ninots de palla i drap, cartó, paper i fusta. Actualment, s’utilitzen altres materials més lleugers, pero nocius per al medí ambient, que tenen els dies comptats. I és que, com ja sabrà el lector, la finalitat d’aquests ninots és morir pel foc i la flama, convertir-se en cendra. Els protoninots serien els anomenats “parots”, xicotetes estructures de fusta on els fusters penjaven els cresols per a poder treballar fins tard, quan ja no hi havia sol. Amb l’arribada de la primavera i l’allargament del dia, ja no servien i acabaren formant part de les fogueres; amb el temps anaren vestint-se i configurant formes recognoscibles fins a derivar en els ninots pròpiament. Quan se’ls cremava, no s’havia d’entendre com un acte de condemna, sinó com un purificador.

Al foc se l’atribueixen una série de qualitats, entre les quals destaca, en el vessant espiritual, la seua faceta de purificació. De fet, en contra del que es puga creure, els condemnats de la Inquisició a morir entre les flames ho eren no per la crueltat del cástig, sino per buscar la purificació de la seua ánima a través del foc. De la mateixa forma, els ninots eren cremats per a simbolitzar un nou començament, la fi de l’obscuritat de l’hivern i l’inici de la llum primaveral. La mort del ninot pel foc esdevenia simbòlicament en la resurrecció de la terra, que havia quedat ensopida durant els mesos hivernals i, per extensió, el renaixement de la vida. Encara que actualment part d’aquest simbolisme s’ha difuminat, el romanent espiritual encara perdura en la mateixa celebració de la festa: en la creació i crema de les falles. Així mateix, com deia Fuster, dotze mesos després de la consumació de les flames, el ninot reviurà i “tornarà a encarnar, en una escenografia distinta, la seua mateixa essència de sempre”. De nou morirá i de nou ressuscitarà en un cicle perpetu en el qual el foc i la flama són autors i deutors de l’essència fallera.