Intencionalitat del títol

L’obra va encapçalada per una nota de l’autor, en la qual presenta el llibre i en justifica el títol i la intenció. La fórmula del «diccionari» té com finalitat dotar d’una estructura regular uns materials diversos i fragmentaris; l’especificació «per a ociosos» funciona com a clau irònica, amb la voluntat d’evitar una interpretació pedant o doctrinària de la proposta.

Estructura

El llibre opta pel model del Diccionari filosòfic de Voltaire per a ordenar una sèrie d’escrits de tema i extensió variables, des d’una sola línia, com ara «Còmplice» o «Servilisme», fins a la vintena de pàgines de «Sexe». Els articles, redactats en èpoques diferents i procedents, en molts casos, de columnes periodístiques prèvies, es presenten al lector en ordre alfabètic, identificats amb una paraula clau.

Contingut

Els articles formulen en clau assagística unes reflexions que giren al voltant de valors morals, intel·lectuals o polítics –com el vici, l’escepticisme o el nacionalisme–, de nocions relacionades amb l’ofici d’escriptor –com la lectura o el plagi– o d’objectes d’ús quotidià –com la cadira o el rellotge.

Articles claus en la configuració de l’ideari fusterià:
«Escepticisme»: fixa el significat del concepte que millor identifica l’actitud intel·lectual de l’assagista, racionalista i antidogmàtica.
«Intel·lectual»: elabora, a partir de la figura d’Erasme, una matisada reflexió sobre la necessitat de preservar la llibertat de l’intel·lectual.
«Nacionalisme»: fa un repàs a la situació històrica de la nació catalana per a concloure, amb resignada fatalitat, que, com a poble, hom no pot renunciar al nacionalisme.

Articles sobre l’activitat literària:
«Plagi»: fonamenta les relacions de la pròpia literatura amb la tradició de la qual es retroalimenta i situa l’originalitat no en la novetat absoluta, sinó en la reelaboració que depèn de l’enunciació transformadora d’un jo.
«Lectura»: exposa les funcions de la lectura literària, estretament vinculades als diferents tipus de lectors i, en definitiva, manifestacions de les diverses maneres d’entendre la vida.
«Novel·la»: defensa una concepció del gènere com a formulació de les sensacions i sentiments que sovint es mantenen inarticulats en l’experiència humana, com un mecanisme destinat a provocar-ne la presa de consciència per part dels lectors.

Estil

Els articles més breus, d’escriptura aforística, es caracteritzen per l’expressió del pensament en un estil condensat i incisiu, amb enunciats tancats i enlluernadors que s’emparen de diversos recursos destinats a garantir l’eficàcia retòrica del discurs, com l’antítesi, el quiasme, la paradoxa o la definició inesperada, que produeix una fuga de sentit en el mot que, suposadament, tracta de fixar. En canvi, la resta d’articles responen bàsicament al model de text argumentatiu, que és la tipologia textual dominant en l’assaig.

Presència del «jo» enunciatiu

En el Diccionari per a ociosos, com és propi de l’assaig literari, un jo reflexiona, a partir d’un pretext qualsevol, sobre la condició humana, en un esforç per comprendre que guia una indagació que ha de ser, necessàriament, oberta i sotmesa a revisió, sense partits presos ni dogmatismes doctrinaris. El jo de l’assagista és l’element que dota d’unitat la varietat de temes i la dispersió fragmentària de l’obra, una enunciació que es converteix en l’autèntic centre d’interés de la proposta. L’escriptor, d’altra banda, s’adreça a un lector amb qui dialoga, en una invitació a compartir les seues reflexions des d’una voluntat persuasiva que no pretén imposar-li unes idees, sinó fer-lo partícip de l’exercici de pensar.

I la crítica diu…

Leer, pues, el ‹‹Diccionari›› de Joan Fuster es ejercicio sano para opinar y para contraopinar, para dialogar y para discutir, para reafirmar y para renegar, para entender y para desentender, para todo menos para sestear en el ocio o la despreocupación frente a la problemática más acuciante y perentoria. Con él a la vista, los ociosos llenarán sus vacíos existenciales y los despreocupados se preocuparán, que es otro modo infalible de llenar, también los vacíos existenciales. Y si opinan en contra, mejor; señal inequívoca de que el libro habrá hecho impacto en su ociosidad y en su despreocupación, dos formas de negar la verdad y la vida. Lean, pues, el ‹‹Diccionari››, más que con el propósito de divertirse, de llenar el ocio, con el propósito de ‹‹advertirse››. La literatura de Joan Fuster, si muchas veces divierte, advierte siempre. Ironía, paradoja, sarcasmo, mordacidad, son formas de diversión táctica, modalidades estratégicas. Advertir, es el objetivo.

Àngel Marsà. “Ociosos y despreocupados”, El Correo Catalán (22-11-1964)

La reciente aparición de la deliciosa miscelánea titulada ‹‹Diccionari per a ociosos››, […] viene a aumentar con un nuevo título la ya copiosa producción ensayística de nuestro autor, dentro de la cual no hay tema ni problema que le sea ajeno.
[…] la razón por la cual la obra del gran ensayista valenciano posee un interés tan amplio […] se debe a fundamentalmente a la amplitud de enfoque de su curiosidad intelectual. Bajo su elegante disfraz de hombre de letras, Fuster, más que un intelectual puro, es un pensador y un ideólogo cuya visión de los problemas literarios y estéticos es inseparable de su interés por los problemas de la historia social y política del mundo que vivimos. Racionalista dubitativo y escéptico, que encubre bajo su displicente ironía, un furioso razonador dialectico.

Antonio Vilanova. “Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster”, Destino (23-01-1965)

Joan Fuster no se aparta del camino clásico de la ‹‹Raison›› y a la luz de la razón nos descubre nuestra época en este ‹‹Diccionari per a ociosos›› que hubiera podido titular ‹‹per a curiosos››. El amor, el azar, la ética, la justicia, la libertad, la xenofobia, etc. Etc., son nuevamente revisados con el amable señorío de la pericia que sabe y quiere colocar cada concepto en el lugar que le corresponde. Algunos tomando una vez más el rábano por las hojas, mirarán sin duda a Joan Fuster como un escéptico y un demoledor. Sin embargo —y lo hemos apuntado al principio— admitir el relativismo en las cosas humanas no entraña negación sino exactitud. Es desde luego una postura científica, es decir, modesta, que admite la única verdad que puede captar la mente del hombre. A fin de cuentas, una postura digna y elegante.

Lorenzo Villalonga. “El ‘diccionario para ociosos’, de Joan Fuster”, Balears (18-02-1965)

Al Diccionari per a ociosos l’autor fa un repàs dels grans temes dels segle XX: el paper de l’intel·lectual, la justícia (en casos com l’Holocaust), la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme (ell apel·la al vell terme nacionisme); al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la creació artística, l’atzar… El títol concita a maridar l’”oci”, el divertiment, amb el “diccionari”, ço és el saber rigorós, liquat, sintètic. I en molts moments ho aconsegueix. Però el de Sueca, és un escriptor gens diletant, la seua prosa és matèria greu, tesi, argument. Com ha dit un altre assagista, Enric Sòria, Fuster té un ideari prosensual, però la seua prosa deriva envers l’engranatge dialèctic: si té mal de queixals, fa una apologia de l’aspirina, no s’entreté a contar-nos les sensacions que li produeix al seu cos.

Joan Fuster, com han fet els grans mestres de l’assaig, s’hi posiciona sobre el món: diu la seua sobre els grans temes de la condició humana i sobre l’escriptura; ho fa amb una estranya combinació d’erudició i d’enteniment; amb unes frases de contundència lluminosa que tanmateix aposten pel matís, per regular una informació que hi desfila de manera adient i llisca artísticament en una sintaxi fulgurant. Fuster té la màgia dels grans, dels clàssics. De fet, si després de cinquanta anys el llegim amb entusiasme tenim la prova que ho és. Però sobretot, com defensava George Steiner, Diccionari per a ociosos és un clàssic perquè en llegir-lo més que interrogar-lo, el que ocorre és que ens interroga a nosaltres. Certament, l’obra de Fuster ens convida a dir la nostra, ens mira al gairó i ens pregunta: “i tu què en penses?”

Enric Balaguer. “Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, cinquanta anys”. A tall d’invocació [Entrada blog], VilaWeb (20-11-2014)