UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES (Presentació)
Espai Fuster – 13-12-2019

Bona vesprada a totes i a tots, amigues i amics de la poesia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies també a l’Espai Fuster per acollir-nos en la seua programació cultural i gràcies a l’ajuntament de Sueca per la difusió donada a l’acte.

Farà cosa d’un mes, l’hispanista Ian Gibson deia,
en un homenatge a Antonio Machado a Torrent,
que «a ningun poeta se’l llig tant com se l’hauria de llegir».
Un poemari de Vicent Nàcher de 2015, portava per títol
Les flors que creixen als marges.
¿Podrien ser les flors, la poesia; i els marges del camí, els marges de la literatura?
Alguna cosa passa amb la poesia quan no crida a les masses com ocorre amb la narrativa. Quina o quines són les causes?
És un bon tema de reflexió.
Ens ho hauríem de fer mirar, també, i especialment, aquells que ens dediquem a la docència.

Vicent Nàcher Ferrero naix cada dia per a viure i escriure a Algemesí i és presoner de la poesia des de finals dels 80.
La nostra amistat és coetània.
Farà uns 35 anys que entre els seus dits raja, a doll,
paraules i versos, que omplin gots de poesia que sempre ha volgut, i cada vegada més, que fora fresca i transparent.

Hui ens porta l’últim got que ha emplenat: Un tros de cel a les butxaques.
51 poemes, molts dels quals provoquen un efecte estrany, molt estrany, un efecte mirall que resulta pertorbador.
Els lliges, i hi trobes un poeta que mostra les quatre raons de la seua existència i tots els seus abismes, i alhora, perceps, i quedes convençut, que eixe poeta ets tu, lector, lectora, amb les teues quatre raons per existir i tots els abismes que tems.
El poeta, com tu, és un home de conviccions, i d’incoherències.
El poeta, com tu, s’esgarrifa dia sí i dia també quan veu que l’existència arrapa els individus indefensos, els oblidats, els perduts, els abandonats, els vulnerables. Tant de bo no et toque a tu!
El poeta, com tu, ha nascut, també, per estimar la seua llengua
i amb ella embolcalla el poema de cada dia.
El poeta, com tu, passa la vida entre desenganys i amb la pena d’allò que li hauria agradat ser… i que no ha sigut.

El poeta, com tu, mataria per una sobredosi
de presents irrepetibles.
El poeta, com tu, sap que la mort és l’única veritat.
Un poeta com tu, com jo,
un poeta que vol ser un entre tants.
Així les coses, la poètica de Vicent és la poètica de la Veritat. Amb majúscules. Perquè només les paraules donen sentit a una vida que no en té massa i, entrellaçades, en versos, en poemes,
en llibres, fan de pont entre nosaltres per constatar
que som un en la nostra diferència,
per apropar-nos a qui pateix
i per motivar-nos cap a l’acció.
Perquè un món que no t’agrada, t’exigeix utopia i no passivitat.

I ell, Vicent, confia la seua acció personal en la paraula.
Perquè davant un món tan poc poètic, cal reconstruir-lo
amb la força de les paraules.
Perquè només la paraula oculta la bèstia que som
i ens pot fer semblar humans.
Perquè els seus versos són l’aportació que vol fer al benestar col·lectiu.
El verb, només el verb, té la propietat de fer suportable la vida que li ha tocat al poeta, la vida que ens ha tocat, i trastocat, a cadascú de nosaltres.

Metàfores, imatges, reiteracions, paral·lelismes, poesia que voldria ser prosa i prosa que esdevé poesia.
I punts i seguits que no trobes allà on voldries i penses que per algun motiu serà.
I comes i comes, que et fan alenar, que et fan callar.
I encavalcaments continus que et fan estar a l’aguait del valor de cada sintagma esgarrat, de cada paraula que ha quedat solitària a punt de caure vers avall, de cada so que fa eco mentre recerques la línia següent.
Hi trobes que allò que diu, i com diu, no es pot dir de millor manera. I així és i així ho estic dient, aprofitant-me d’algunes expressions del poeta que m’han lletraferit mentre recorria les seues línies i les seues pàgines.
Ho puc dir més alt que ell…, però no ho puc dir millor.

Vicent no l’esmenta, però amb el segon poema m’ha vingut a la ment el genial Ramon Llull. Ramon posà en joc la seua fe religiosa, la seua fe en la raó i la seua fe amb la llengua pròpia, tot alhora, per un ideari, escriure el llibre, l’Art, l’artifici amb el qual el seu objectiu vital, la salvació de la humanitat, esdevindria un fet.
Era un desig suprem, gratuït, generós,
el motor de totes les seues forces per a una vida hiperactiva.
En l’intent d’escriure aquest llibre, de trobar-lo, en va escriure centenars.
Així és el poeta, així és també Vicent, a la recerca del poema redó, del vers perfecte, de la paraula justa, exacta, que el redimisca de la vida i concedisca el miracle de la immortalitat.
Perquè tots els poemes són el poema.
I per si no quedava clar, ens ho recorda en el penúltim, demanant disculpes per l’obvietat: «perdoneu-me si ja us ho havia dit». Reafirmant així que és un mariner dels versos, que les paraules són els seus rems i que escriure no sols li dona vida, sinó que és la seua vida.

Una idea així expressava una estrofa de Joan Fuster en un poema-homenatge a Miquel Costa i Llobera:

«El món en la paraula del poeta
se salva, es redimeix de l’aventura.
Ell (el poeta), el nostre (el món), va fer-lo mite i norma,
virtual i certíssim».

(Joan Fuster)

I vaig acabant. El poema titulat «Vicent Camps» és un homenatge a la passió lírica d’una persona i, alhora, una lloança als lectors de poesia que saben declamar i fan que els enfilalls de versos, els seus sons i els seus silencis, estiguen a l’abast de l’oïda atenta que busca el goig.

I ve així al cas parlar del grup Confiteor.
Si no existiren, caldria inventar-los a Algemesí, d’on són, i potser a moltes altres localitats, com a Sueca.
Ens calen més rapsodes, ens calen belles veus que reciten textos literaris en veu alta, de tal manera que els recreen, els donen nous volums i matisos, altres textures distintes de l’original,
altres dimensions sensorials que, gaudides en moments tan especials com el d’avui, ens acompanyaran per sempre més
quan els retrobem, els mateixos textos literaris, escrits al paper.
Confiteor. Paraules, música i versos, és un col·lectiu d’amigues i amics que van rescatar, per deliri poètic, l’ofici dels rapsodes
i que uniren a la paraula, la música en directe, la interpretació i la dramatització.
L’any que ve farà 30 anys que camineu junts. Us felicitem,
i ens felicitem que així siga i que us trobem ara i ací.

Gaudirem a continuació del recital d’algunes estrofes d’Un tros de cel a les butxaques, amb les cordes vocals i la interpretació de Ximo Matalí, Joan Paredes, Empar Niclòs, Pere Blanco, Joan Nàcher i Vicent Nàcher, i amb el generós acompanyament de les cordes de les guitarres de Josep Maravilla i de Néstor Mont. Dos guitarristes, dos músics de llarga trajectòria. Josep, per exemple, ha acompanyat a Dani Miquel. Néstor, per exemple, ha col·laborat amb Pep Gimeno, Botifarra.

Ells són els protagonistes d’aquesta vesprada inoblidable.

Vicent diria que açò d’avui, a Sueca,
a la casa de Fuster, també poeta,
amb vosaltres com a públic…
és una petita cosa TAN GRAN, que li deixarà un record perenne.

De segur que a tots nosaltres també. Mil gràcies, amics.

Josep-Lluís Ribes Ros