2022 sembla que és l’any en el qual la festa fallera tornarà a la normalitat després de dos anys d’aturada i són moltes les comissions que faran algun acte relacionat amb el centenari de l’escriptor. A molts dels que treballem en l’Espai Joan Fuster ens han demanat col·laboracions en llibrets de falles de Sueca. Salvador Ortells ha escrit “Joan Fuster i el conreu de l’arròs contat per a infants” per al de la Falla Bernat Alinyo, “L’Any Joan Fuster, un any ple d’expectatives” per al de la Junta Local Fallera de Sueca i “La vigència de ‘Nosaltres els valencians’” per al de la Falla El Portal; també en El Portal podeu llegir els següents texts: “L’Espai Joan Fuster” d’Anabel Calderón; “Mort i resurrecció del ninot: foc i flama” de Rubén Gregori i “Joan Fuster i la Falla King-Kong de València” d’Enric Alforja, qui a més ha fet altra col·laboració en el de la Falla de Cervantes: “Incombustible l’obra de Joan Fuster”. Així com un altre d’Anabel Calderon “Aquells meravellosos anys…” en el llibret de la Falla Xúquer.

Mentre redacte aquest Document del Mes encara no s’han presentat tots els llibrets, així que haureu d’esperar un poc per llegir totes les col·laboracions, mentrestant, us en deixe una de les meues, la de “Joan Fuster i la Falla King-Kong de València” per a la Falla El Portal, on us conte la relació de Fuster amb aquesta, desapareguda, comissió. Espere que us agrade:

“A Joan Fuster no li agradaven les falles”. Aquest és un dels molts tòpics, com veurem a continuació sense fonament, que sobre Fuster continuen escoltant-se en l’actualitat.
¿És possible que no li agraden les falles a algú que va escriure sobre elles al llarg de més de trenta anys? Des de la dècada dels cinquanta fins a principis de la dels vuitanta del segle XX els articles fallers de Fuster es publicaren en diaris i revistes com Festividades, Levante o Jornada, així com en llibrets de comissions de Sueca, Gandia o València.

En 1967 apareix Combustible per a falles, un recopilatori d’alguns d’aquests escrits on qualsevol pot veure com Fuster tracta aspectes diversos de la festa, la gastronomia, la música, la pòlvora, el foc o els ninots, per posar alguns exemples. Sempre amb sàtira i ironia, com el tema requereix, però sense cap rastre d’hostilitat.
¿D’on ve, aleshores, el tòpic? A finals dels anys setanta, i principis dels vuitanta, trobem alguns dels escrits més crítics de Fuster –possiblement són aquests articles els que alimenten el tòpic– però no són contra la festa fallera, sinó contra el control i la politització que aquesta havia patit pel règim franquista. La majoria d’ells es publicaren a la revista Qué y dónde. En el titulat “Falles folles…” al número 160, del 6 al 12 d’abril de 1981, escriu: “La suposada ‘sàtira’ fallera, ben al contrari, té una certa propensió a ser reaccionària” i en “La cendra” número 107, del 31 de març al 6 d’abril de 1980, es lamenta: “¿No podran ser les falles una altra cosa? Ser ‘progressistes’, per exemple. Com, menys o més discutiblement, ho van ser al principi”.

Però en aquests convulsos anys de la Transició no tots els aspectes que veu Fuster en les falles són negatius, també comencen a obrir-se algunes escletxes cap a un futur diferent per a la festa fallera, com per exemple la creació, en 1977, de la comissió dels carrers Jacint Benavent – Reina Na Germana, coneguda popularment com a Falla King-Kong.

Aquesta comissió va tindre una vida molt curta, només els tres exercicis de 1977 a 1979, però des del primer moment va lluitar contra aquests elements reaccionaris que tant criticava Fuster, advocant per unes falles populars allunyades de l’asfixiant control de la Junta Central Fallera.
Varen vindicar grups com Al Tall o Els Pavesos, encapçalats pel polifacètic Joan Monleón, a més, foren dels primers en renegar del vestit negre per als homes, conegut com a “de panderola” i imposat per la Junta Central Fallera, en favor de la indumentària tradicional, que aleshores no es reconeixia com a vàlida.

Per als seus llibrets comptaren amb il·lustradors com Manel Gimeno, Micharmut o Sento, i en els texts, a més de Fuster, també hi varen col·laborar, per exemple, Josep Vicent Marqués o Vicent Franch.
Els monuments eren obra dels mateixos fallers; el primer va ser un enorme King-Kong, el qual acabaria donant-li el nom popular a la comissió, mentre que altre any es feren tres piràmides de diferents mides, la més gran, amb espai per a actuacions, la xicoteta tenia rodes per dur-la a les cercaviles, i la mitjana estava buida i oberta per la part superior, de manera que els veïns podien llançar-hi qualsevol “estoreta velleta” que volgueren cremar.

«Fuster es va sentir molt identificat amb els principis d’aquesta comissió: reivindicació de la música en valencià, de la indumentària tradicional, de l’estoreta velleta, d’elements com la sàtira i la crítica social, o apropar la festa als veïns i al barri.»

Com no podia ser d’altra manera Fuster es va sentir molt identificat amb els principis d’aquesta comissió: reivindicació de la música en valencià, de la indumentària tradicional, de l’estoreta velleta, d’elements com la sàtira i la crítica social, o apropar la festa als veïns i al barri.

En el llibret de 1978 va aparéixer un escrit de Fuster “Pros i contres de les falles”, article originàriament publicat en castellà al Levante, en l’especial de falles de 1957, i també inclòs en l’esmentat recopilatori Combustible per a falles. Serà en 1979 quan Fuster escriga un article expressament per a la Falla King-Kong, en “Un futur confiat per a les falles” elogiarà la manera que tenen d’entendre-les:
“Recuperar el sentit de “festa” indòcil, d’explosió vital, de peculiar carnestoltes multitudinari, serà el futur de les falles. Una festa on el carrer i la gent siguen els protagonistes descarats, càustics, somrients. Una festa que arribe a convertir-se, a través de les seues peripècies divertides, en canal d’un autoalliberament i un estímul d’autoconscienciació. Dit en termes més planers: l’oportunitat del poble valencià –i d’allà on també planten falles– de trobar-se identificat amb ell mateix, sense pautes administratives, sense la fascinació, eterna fascinació de la classe dominant, sense xenofòbies ni neofòbies. Que el foc siga una excusa de joc, i no una mala llet inquisitorial dirigida.

Jo crec que així serà. La falla King-Kong –que duu un nom insolentment faller– ja ha trencat el gel.”
Però, entre els expedients oberts per la Junta Central Fallera i els furibunds atacs de l’extrema dreta –alguns fallers patiren agressions al casal i una fallera major va rebre amenaces telefòniques– finalment, després de només tres anys de vida, desaparegueren. En 1981 es va crear una nova comissió, en el mateix emplaçament, però amb un esperit molt diferent.
¿A Joan Fuster no li agradaven les falles? Després de llegir molts dels seus articles sobre la festa jo pense que sí, però no qualsevol, sinó unes falles populars, de barri, crítiques, reivindicatives; on la tradició no ens impedisca mirar endavant.
Trenquem ja el tòpic.