S’ha localitzat el primer text que va escriure Josep Iborra sobre Joan Fuster

S’ha localitzat el primer text que va escriure Josep Iborra sobre Joan Fuster

Text d’Enric Iborra publicat el 29 de gener de 2020 al blog La serp blanca

El 1948, Josep Iborra s’havia traslladat d’Alcoi a València per començar a estudiar la carrera de dret. A finals del 1949 o començaments del 1950, un company de curs, Conrad Martínez Matoses, de Sueca, li va passar un exemplar d’Ales o mans —segon llibre de poemes de Joan Fuster, que acabava de ser publicat en l’editorial Torre—, perquè en fes una ressenya per a Claustro, una revista del SEU (el sindicat on estaven obligats a afiliar-se tots els estudiants universitaris). El meu pare contava que Ales o mans va ser el primer llibre en català que li va caure a les mans, i que li va costar més de llegir que si hagués estat escrit en francès, llengua que sí que coneixia com a lector. El fet és que es va tancar una vesprada en la biblioteca de la Universitat de València i es va enfrontar amb aquell llibre i, per primera vegada, amb aquella llengua literària. El va llegir, el va entendre i va escriure la ressenya per a Claustro, que va ser publicada en el número 2 amb el títol d’Un libro de poemas. Una mica més tard, potser el mateix Martínez Matoses el va presentar a Fuster, que va aprofitar per donar-li les gràcies per la ressenya. A partir d’aquell moment va començar una amistat entre tots dos que duraria tota la seua vida.

Un libro de poemas.
per J. Iborra

En Perfil humà de Joan Fuster, reproduït en Fuster, una declinació personal, Josep Iborra hi va recordar una imatge d’aquella primera trobada, que se li va quedar gravada per sempre: «A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó d’una cafeteria on es feia una tertúlia oberta. M’hi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, el Figaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-me’n càrrec, però la imatge d’aquesta escena m’ha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que —qui m’ho havia de dir aleshores— he tractat durant tants anys d’una manera continuada i regular».

Quan es va preparar l’edició de tots els textos dispersos de Josep Iborra sobre Fuster, va ser impossible de trobar aquella ressenya d’Ales o mans publicada en Claustro. No vam trobar cap exemplar del número de la revista ni cap còpia de la ressenya entre els papers del meu pare, ni en l’arxiu de Joan Fuster, ni en la Biblioteca de la Universitat de València, ni en l’hemeroteca municipal. Josep Garcia Richart tampoc no tenia aquell exemplar. A l’hora de publicar, pòstumament, Fuster, una declinació personal, ens vam haver de limitar a donar la referència bibliogràfica d’aquella ressenya, però sense poder reproduir-la. Ens en va quedar una sensació de recança, perquè era el primer text que Josep Iborra havia escrit sobre Fuster, quan encara no el coneixia personalment. Un text, a més que va marcar l’inici de tantes coses. El meu pare tenia aleshores vint anys. En una entrevista recollida en el llibre Ser Joan Fuster, reproduïda també en Fuster, una declinació personal, ell mateix es recordava com «un jove provincià, un pobre analfabet, que acabava d’arribar i es trobava de sobte amb un personatge que parlava amb tota naturalitat d’Orson Welles amb el Figaro Littéraire a les mans».

 

Doncs bé, després de diverses gestions aquest número 2 de Claustro ha estat localitzat finalment en la Biblioteca Nacional de España, a Madrid, des d’on ens han facilitat una reproducció facsímil de la ressenya. Podeu llegir-la ara en el facsímil o en la transcripció que n’hem fet, clicant en aquest enllaç: Josep Iborra, Un libro de poemas (Claustro, número 2, pàgina 2. València, 1950).

Text d’Enric Iborra publicat el 29 de gener de 2020 al blog La serp blanca
Parlament de Josep Lluís Ribes sobre la poesia de Vicent Nàcher previ al recital de Confiteor del divendres 13 de desembre

Parlament de Josep Lluís Ribes sobre la poesia de Vicent Nàcher previ al recital de Confiteor del divendres 13 de desembre

UN TROS DE CEL A LES BUTXAQUES (Presentació)
Espai Fuster – 13-12-2019

Bona vesprada a totes i a tots, amigues i amics de la poesia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Gràcies també a l’Espai Fuster per acollir-nos en la seua programació cultural i gràcies a l’ajuntament de Sueca per la difusió donada a l’acte.

Farà cosa d’un mes, l’hispanista Ian Gibson deia,
en un homenatge a Antonio Machado a Torrent,
que “a ningun poeta se’l llig tant com se l’hauria de llegir”.
Un poemari de Vicent Nàcher de 2015, portava per títol
Les flors que creixen als marges.
¿Podrien ser les flors, la poesia; i els marges del camí, els marges de la literatura?
Alguna cosa passa amb la poesia quan no crida a les masses com ocorre amb la narrativa. Quina o quines són les causes?
És un bon tema de reflexió.
Ens ho hauríem de fer mirar, també, i especialment, aquells que ens dediquem a la docència.

Vicent Nàcher Ferrero naix cada dia per a viure i escriure a Algemesí i és presoner de la poesia des de finals dels 80.
La nostra amistat és coetània.
Farà uns 35 anys que entre els seus dits raja, a doll,
paraules i versos, que omplin gots de poesia que sempre ha volgut, i cada vegada més, que fora fresca i transparent.

Hui ens porta l’últim got que ha emplenat: Un tros de cel a les butxaques.
51 poemes, molts dels quals provoquen un efecte estrany, molt estrany, un efecte mirall que resulta pertorbador.
Els lliges, i hi trobes un poeta que mostra les quatre raons de la seua existència i tots els seus abismes, i alhora, perceps, i quedes convençut, que eixe poeta ets tu, lector, lectora, amb les teues quatre raons per existir i tots els abismes que tems.
El poeta, com tu, és un home de conviccions, i d’incoherències.
El poeta, com tu, s’esgarrifa dia sí i dia també quan veu que l’existència arrapa els individus indefensos, els oblidats, els perduts, els abandonats, els vulnerables. Tant de bo no et toque a tu!
El poeta, com tu, ha nascut, també, per estimar la seua llengua
i amb ella embolcalla el poema de cada dia.
El poeta, com tu, passa la vida entre desenganys i amb la pena d’allò que li hauria agradat ser… i que no ha sigut.

El poeta, com tu, mataria per una sobredosi
de presents irrepetibles.
El poeta, com tu, sap que la mort és l’única veritat.
Un poeta com tu, com jo,
un poeta que vol ser un entre tants.
Així les coses, la poètica de Vicent és la poètica de la Veritat. Amb majúscules. Perquè només les paraules donen sentit a una vida que no en té massa i, entrellaçades, en versos, en poemes,
en llibres, fan de pont entre nosaltres per constatar
que som un en la nostra diferència,
per apropar-nos a qui pateix
i per motivar-nos cap a l’acció.
Perquè un món que no t’agrada, t’exigeix utopia i no passivitat.

I ell, Vicent, confia la seua acció personal en la paraula.
Perquè davant un món tan poc poètic, cal reconstruir-lo
amb la força de les paraules.
Perquè només la paraula oculta la bèstia que som
i ens pot fer semblar humans.
Perquè els seus versos són l’aportació que vol fer al benestar col·lectiu.
El verb, només el verb, té la propietat de fer suportable la vida que li ha tocat al poeta, la vida que ens ha tocat, i trastocat, a cadascú de nosaltres.

Metàfores, imatges, reiteracions, paral·lelismes, poesia que voldria ser prosa i prosa que esdevé poesia.
I punts i seguits que no trobes allà on voldries i penses que per algun motiu serà.
I comes i comes, que et fan alenar, que et fan callar.
I encavalcaments continus que et fan estar a l’aguait del valor de cada sintagma esgarrat, de cada paraula que ha quedat solitària a punt de caure vers avall, de cada so que fa eco mentre recerques la línia següent.
Hi trobes que allò que diu, i com diu, no es pot dir de millor manera. I així és i així ho estic dient, aprofitant-me d’algunes expressions del poeta que m’han lletraferit mentre recorria les seues línies i les seues pàgines.
Ho puc dir més alt que ell…, però no ho puc dir millor.

Vicent no l’esmenta, però amb el segon poema m’ha vingut a la ment el genial Ramon Llull. Ramon posà en joc la seua fe religiosa, la seua fe en la raó i la seua fe amb la llengua pròpia, tot alhora, per un ideari, escriure el llibre, l’Art, l’artifici amb el qual el seu objectiu vital, la salvació de la humanitat, esdevindria un fet.
Era un desig suprem, gratuït, generós,
el motor de totes les seues forces per a una vida hiperactiva.
En l’intent d’escriure aquest llibre, de trobar-lo, en va escriure centenars.
Així és el poeta, així és també Vicent, a la recerca del poema redó, del vers perfecte, de la paraula justa, exacta, que el redimisca de la vida i concedisca el miracle de la immortalitat.
Perquè tots els poemes són el poema.
I per si no quedava clar, ens ho recorda en el penúltim, demanant disculpes per l’obvietat: “perdoneu-me si ja us ho havia dit”. Reafirmant així que és un mariner dels versos, que les paraules són els seus rems i que escriure no sols li dona vida, sinó que és la seua vida.

Una idea així expressava una estrofa de Joan Fuster en un poema-homenatge a Miquel Costa i Llobera:

“El món en la paraula del poeta
se salva, es redimeix de l’aventura.
Ell (el poeta), el nostre (el món), va fer-lo mite i norma,
virtual i certíssim”.

(Joan Fuster)

I vaig acabant. El poema titulat “Vicent Camps” és un homenatge a la passió lírica d’una persona i, alhora, una lloança als lectors de poesia que saben declamar i fan que els enfilalls de versos, els seus sons i els seus silencis, estiguen a l’abast de l’oïda atenta que busca el goig.

I ve així al cas parlar del grup Confiteor.
Si no existiren, caldria inventar-los a Algemesí, d’on són, i potser a moltes altres localitats, com a Sueca.
Ens calen més rapsodes, ens calen belles veus que reciten textos literaris en veu alta, de tal manera que els recreen, els donen nous volums i matisos, altres textures distintes de l’original,
altres dimensions sensorials que, gaudides en moments tan especials com el d’avui, ens acompanyaran per sempre més
quan els retrobem, els mateixos textos literaris, escrits al paper.
Confiteor. Paraules, música i versos, és un col·lectiu d’amigues i amics que van rescatar, per deliri poètic, l’ofici dels rapsodes
i que uniren a la paraula, la música en directe, la interpretació i la dramatització.
L’any que ve farà 30 anys que camineu junts. Us felicitem,
i ens felicitem que així siga i que us trobem ara i ací.

Gaudirem a continuació del recital d’algunes estrofes d’Un tros de cel a les butxaques, amb les cordes vocals i la interpretació de Ximo Matalí, Joan Paredes, Empar Niclòs, Pere Blanco, Joan Nàcher i Vicent Nàcher, i amb el generós acompanyament de les cordes de les guitarres de Josep Maravilla i de Néstor Mont. Dos guitarristes, dos músics de llarga trajectòria. Josep, per exemple, ha acompanyat a Dani Miquel. Néstor, per exemple, ha col·laborat amb Pep Gimeno, Botifarra.

Ells són els protagonistes d’aquesta vesprada inoblidable.

Vicent diria que açò d’avui, a Sueca,
a la casa de Fuster, també poeta,
amb vosaltres com a públic…
és una petita cosa TAN GRAN, que li deixarà un record perenne.

De segur que a tots nosaltres també. Mil gràcies, amics.

 

Josep-Lluís Ribes Ros

Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Sueca (Ribera Baixa)

Jornades de la Secció Filològica de l’IEC a Sueca (Ribera Baixa)

25 i 26 d’octubre de 2019
Coordinació: Vicent Pitarch (IEC) Salvador Ortells i Francesc Pérez Moragón (Espai Joan Fuster)

Des de 1990, la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en exercici de la funció que té encomanada d’acadèmia de la llengua, visita periòdicament indrets diversos de la nostra geografia lingüística. De l’Alguer o Eivissa al Matarranya, d’Andorra o Perpinyà al Carxe, tot passant per diverses ciutats i seus universitàries, la Secció Filològica persegueix un doble objectiu: donar a conèixer el seu treball regular als diversos actors del territori i, al mateix temps, informar-se de l’estat de la llengua del país i dels anhels, percepcions i reivindicacions de la gent que l’habita. Morella, Castelló de la Plana, València, Alcoi, Alacant, Elx, Novelda i Guardamar constitueixen l’itinerari valencià que han fet les Jornades de la Secció Filològica.

 

Capital de la Ribera Baixa, Sueca forma part de les ciutats representatives de les comarques centrals del País Valencià; amb el terme situat dins el Parc Natural de l’Albufera, l’arròs ha estat el conreu hegemònic de la seva producció agrària d’ençà del segle XVII. Fou no solament el bressol sinó també la ciutat de per vida escollida lliurement pel seu fill més il·lustre, Joan Fuster i Ortells, un prosista cabdal de la literatura catalana del segle XX i autor d’assaigs rellevants dins la cultura europea contemporània.

La visita a l’Espai Joan Fuster, un centre cultural de referència al País Valencià d’avui, constitueix una invitació a noves reflexions sobre l’univers literari fusterià, així com sobre temes diversos, tals com l’activitat literària al país o els índexs de lectura, els malnoms suecans o la presentació de la Càtedra Joan Fuster. El coneixement de l’Albufera i del patrimoni urbà de Sueca hi aporten al·licients complementaris.

Claustre de l’IEC, Barcelona
(fotografia de l’IEC)

Museu Joan Fuster, Sueca
(fotografia d’Eloi Càrcel, propietat de l’Espai Joan Fuster)

Organitzen aquestes jornades la Secció Filològica de l’IEC i l’Espai Joan Fuster, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sueca, de la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València i de la Fundació Bancària ”la Caixa”.

Divendres 25 d’octubre
Espai Joan Fuster (carrer de Sant Josep, 8-10)

18.30 h Obertura de les Jornades a càrrec de Joan Carles Vázquez, regidor de Cultura; Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster, i M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC

18.50 h Juli Capilla, escriptor i editor Les societats literàries al País Valencià

19.10 h Gemma Lluch, professora de la Universitat de València L’índex de lectura en català al País Valencià

19.30 h Ferran Carbó, professor de la Universitat de València i coordinador de la Càtedra Joan Fuster La Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València

19.50 h Salvador Ortells, director de l’Espai Joan Fuster Joan Fuster, poeta oblidat

20.10 h Francesc Pérez Moragón, director d’honor i assessor extraordinari de l’Espai Joan Fuster El món de Joan Fuster

20.40 h Col·loqui

21.10 h Cloenda de la sessió

Dissabte 26 d’octubre
Antic Molí de l’Arròs Espai Joan Fuster

(Es durà a terme a l’Espai Joan Fuster en previsió de possibles inclemències meteorològiques).

9.00 h Antoni Carrasquer, bibliotecari municipal de Sueca i cronista de la ciutat Els malnoms suecans

Baldo Ruiz & Paloma Calderón a l’Espai Joan Fuster | 30a Mostra de MIM a Sueca

Baldo Ruiz & Paloma Calderón a l’Espai Joan Fuster | 30a Mostra de MIM a Sueca

Baldo Ruiz i Paloma Calderón s’uneixen en Cortejo després de desenvolupar les seues carreres en l’àmbit nacional i internacional. En els seus currículums es donen cita des de Premis Max a Escenaris de Sevilla, passant pels Premis Lorca i els de l’Associació de Professionals de València. Cortejo gira al voltant de les contradiccions que envolten el món de la parella, les seves intimitats i conflictes. Un seguici de mel i fel a ritme de vals, en què l’atracció i la violència s’uneixen amb una dansa impulsiva i magníficament sincronitzada pels ballarins.

Espai Joan Fuster
Dimecres 18 – 21.00h
Dissabte 21 – 19.00h

Més informació a https://mimsueca.com/project/baldo-ruiz-paloma-calderon/