Aquest mes es commemora el 60 aniversari de la prohibició del IV Aplec de Joves del País Valencià, que havia de celebrar-se el 27 d’octubre de 1963 a Bocairent, però la Guàrdia Civil va tallar tots els accessos a la població.
Joan Fuster hi hauria d’haver participat i, com a Document del Mes, us portem una carta del 5 de novembre de 1963 on l’escriptor li conta al seu amic Joaquim Maluquer, resident a Barcelona, què va passar exactament:
“Que sean valencianistas, pasa; pero catalanistas, eso sí que no! Esos hijos de puta que quieren separar Valencia de Castilla para someterla a Cataluña”
Benvolgut Quim:
[…] Avui torno a escriure’t per explicar-te amb una mica de detall els incidents de l’Aplec.
Més o menys, el que et deia en les notes del dia 27 és l’essencial. Les precisions que puc afegir-te ara són merament anecdòtiques. Sembla que la maniobra contra l’Aplec té el mateix origen que les anteriors que hem sofert: o que he (en singular) sofert —els mateixos individus que van muntar l’ofensiva contra el meu llibre [Fuster es refereix a la campanya contra El País Valenciano]. Aquests bons senyors, quatre o cinc dies abans de l’acte, se’n van assabentar —i van llegir la meva “crida”. Va ser la “crida” allò que va treure’ls de polleguera. Presos d’una virtuosa indignació, digna de millor causa, van adreçar-se al Governador Civil de la Província, a instar-li que prengués les mesures pertinents. El “poncio” queda parat i esbalaït. No s’ho esperava. Com! Ell es pensava que un “apletx” (pronunciar així) era una reunió de gent “per cantar” (sic), i resultava que no!
Intolerable! Agafà el telèfon i reclamà el president del Rat-Penat [Joan Pere Segura de Lago]. Teòricament, l’aplec és organitzat per la Joventut del Rat. En aquest cas ho era per la Joventut del Rat en col·laboració amb l’Acció Catòlica de Bocairent. El Governador va obsequiar el president del Rat amb un “rapapolvo” furiosíssim. “Que sean valencianistas, pasa; pero catalanistas, eso sí que no! Esos hijos de puta que quieren separar Valencia de Castilla para someterla a Cataluña”. “Y ese Fuster…” Etc. El pobre president del Rat, que és un bon xicot però que no té pasta d’heroi (no li ho reprotxo: jo tampoc no en tinc), com que veia tan irritada “la primera autoridad de la província”, va oferir-se a suspendre l’acte. “No se preocupe; de eso me encargaré yo”, li contestà l’altre. Contestà això o una frase semblant. Potser una frase més ambigua, perqué els organitzadors no van interpretar-la com una amenaça de suspensió manu militari. El fet és que diumenge de matí, les caravanes es dirigiren a Bocairent. De València sortiren 4 autocars; 2, de la comarca d’Alcoi, i 1 de la de Castelló. El número de turismes i de furgonetes era molt elevat, i els que acudien en moto o en vespa, més encara. La concentració, enguany, pot calcular-se en unes 500 persones, sense comptar-hi els indígenes (de Bocairent i pobles adjacents), xifra important. Potser en serien més de 700, segons les opinions dels optimistes. L’afluència dels “aplequistes” a Bocairent era gradual i animada. A uns 3 qms. de la població, però, es trobaven amb les primeres forces de la Benemèrita. Un capità i uns números comminaven els excursionistes a tornar-se’n enrera. Els “números”, per cert, anaven armats amb metralletes. Quan algun dels viatgers es mostrava una mica impertinent, les metralletes eren exhibides en posició agressiva. “Si ustedes van a la manifestación, no pueden pasar”, deien els “civils”. Si algú insistia a passar-hi, al·legant la necessitat familiar o comercial d’entrar a Bocairent, els guàrdies prenien nota del nom i de la matrícula del vehicle. Des del lloc on feien parar la gent fins a Bocairent, a cada cent metres hi havia una parella. El poble era materialment pres per aquesta mena de funcionaris de l’Estat. Hom calcula en 150 els guàrdia-civils mobilitzats. N’hi havia de pertot. Els “apleguistes” van desviar-se de Bocairent. La majoria es van dispersar. Un grup bastant dens es va reunir al poble de Gavarda, i allà van dinar i fer gresca. En arribar a casa, tothom s’ha dedicat a esbombar-ne la notícia. Abans d’ahir, encara —quan jo vaig ser-hi—, a València no es parlava d’altra cosa.
En un ambient com el d’ací, tan plàcid, això ha estat una campanada estentòria. Com que jo no havia acudit a Bocairent —per una sèrie de raons que ja t’explicaré—, va córrer de seguida el rumor que havia quedat detingut en el meu domicili, confinat a Sueca i no sé quantes coses més. Com que En Raimon també s’havia despistat, una llegenda similar havia estat forjada entorn seu. Vol dir-se, doncs, que la xafarderia promoguda pel senyor Governador amb la seva decisió ha estat fabulosa. I la gràcia és que la repetida “primera autoridad provincial” no pot prendre mesures coactives contra ningú, ni les ha preses. Tot havia estat preparat dins la més estricta legalitat: l’aplec havia de celebrar-se amb els permisos governatius prèviament concedits. L’única cosa que ha fallat és la “crida”. El full de la “crida” havia estat editat a Castelló de la Plana, perquè allà la censura és més benèvola. […]. Ara resulta que l’impressor s’havia oblidat de complir el tràmit. Segurament, doncs, hi haurà una multa per haver editat el paper sense la corresponent vènia de la censura. És tota l’excusa legal que poden tenir per sancionar-nos. La multa recaurà, o sobre l’impressor, o sobre el Rat-Penat que n’és l’“editor”, o sobre mi, que firmo el pamflet. De moment encara no s’ha rebut cap comunicació de la penalitat. Afortunadament, la multa ha de venir del “poncio” de Castelló, i no de l’indignadíssim de València. Això fa preveure que la xifra no serà gaire alta. […] Això a banda, els resultats de tota la peripècia em semblen positius. Els nois s’han sentit molt “honrats” en veure que han merescut una atenció “militar” de les autoritats. Tothom està molt excitat. Si vols, serà una excitació pueril. Però molt explicable. Mai no hi havia passat res de semblant, ací. L’última —i també la primera— vegada que els “valencianistes” van arribar a provocar una certa intervenció de la força pública va ser l’any 1907, a conseqüències de la Solidaritat Catalana. I encara aleshores la cosa es va resoldre a base de mitja dotzena de guàrdies. Ara l’incident ha tingut un volum més considerable, i els “valencianistes” d’avui eren “catalanistes”. Tampoc d’ençà que s’ha acabat la guerra, mai no havien sortit al carrer —i menys en un poble— tants “números”, per un motiu polític. Si l’Aplec s’hagués celebrat, potser no hauria tingut uns efectes tan “emocionants” per a la gent. Ni hauria estat tan comentat per l’element no-nostrat. En fi… Això és el que hi ha. Valgui l’informe. Fes-lo córrer. De moment no hi ha hagut cap conseqüència desagradable.
Records i abraçades
Joan Fuster
La correspondència de Fuster, formada per més de 21.000 cartes, postals i telegrames, és una gran font d’informació sobre la seua vida i obra. En procés de publicació des de 1997, actualment han aparegut 19 volums, el 7 i el 8 són els dedicats a la correspondència entre Joan Fuster i Joaquim Maluquer.
- Tècnic del Centre de Documentació Joan Fuster